Fitxatges milionaris

Aquest dilluns he començat a treballar després d'uns dies de vacances. Durant aquest període de lectura, d'absolut relax, de bona companyia, de platja i d'una mica de muntanya, no he deixat de seguir l'actualitat local ni he deixat de llegir els articulistes d'opinió de la pàgina web del TOT Sant Cugat. Potser alguns pensareu, “doncs aleshores no has fet vacances”. Sí que les he fet, però no puc obviar el que passa a la meva ciutat. Bé, o no puc avui, perquè 20 anys enrere no teníem mòbils amb accés a Internet, etc. De vegades no saps si les noves teconologies ens ajuden a viure millor o tot el contrari, però això ja seria motiu d'una altra columna. Sí que he de reconèixer, però, que el ritme de seguiment de l'actualitat local a l'estiu no ha estat precisament estressant com segurament ho tornarà a ser ben aviat.

I la columna “Sant Cugat de Guíxols” de l'amic taxista Jordi Musoy m'ha semblat brillant, pròpia d'una novel·la de ficció, amb molt d'enginy. Us la recomano. Parla de les platges que podria tenir el nostre municipi. Jo ja li he comentat que no ho veig massa clar perquè potser el pas següent seria rebre aquells supercreuers amb els seus milers de passatgers que fan escala actualment a Barcelona. Us imagineu tots al carrer Santa Maria? Seria de bojos.

A l'estiu, hi ha un tipus de notícia no local que sempre em posa de mal humor. Confesso que sóc aficionat del Barça i que alhora, també ho reconec, m'alegra que l'Espanyol guanyi (excepte quan juga amb el Barça, és clar). Però anem al tema que em treu de polleguera i que són els milionaris fitxatges dels futbolistes. Ho sento, però és superior a mi. Sempre he pensat que són xifres indecents. Però avui, tal com estan les coses, amb la de gent que no té feina o passa gana, encara ho trobo més escandalós. De fet, curiosament, hi ha clubs que no poden pagar els seus jugadors i altres que paguen massa bé. Podrien buscar un equilibri entre els clubs més pobres i els més rics i alhora, i més important, que destinin una bona part dels seus pressupostos a la gent necessitada, o bé a projectes socials.
Penseu que, per una banda, l'administració pública està obligada a retallar serveis bàsics perquè no hi ha diners i, per una altra banda, el Barça, el Madrid o altres clubs es gasten milions per comprar jugadors. I consti que sóc el primer en aplaudir al Messi i a la resta de jugadors, però cal gastar tants diners en traspassos? Cal que els jugadors cobrin tant? Ens ho hauríem de fer mirar.

Disculpeu aquesta petita llicència d'haver parlat d'un tema de fora de les nostres fronteres, però és un tema que es podria convertir en local ràpidament. Estem informant darrerament que Càritas Sant Cugat, amb el suport de l'Ajuntament, està a punt d'obrir un menjador social a la ciutat per als més necessitats. Càritas Sant Cugat va atendre, donar acollida i menjar l'any 2010 a un total de 721 famílies que en el seu conjunt sumen un total de 1.860 persones i que va representar 634.000 euros.
Imagineu què podria fer Càritas només amb mig milió d'euros del recent fitxatge de Cesc Fàbregas? Donaria menjar a molta gent, segur.

Segueix @josepmvalles al Twitter