La flama no s'apaga

L'any 1955 Francesc Pujades, vilatà d'Arles de Tec (Vallespir, Catalunya del Nord), portat pel seu entusiasme pel Canigó i inspirat pel poema de mossèn Cinto Verdaguer, tingué la iniciativa d'encendre els focs de Sant Joan al cim d'aquesta muntanya i des d'allà repartir la seva flama per totes les contrades de la nostra terra. S'iniciava així la renovació d'aquesta mil·lenària tradició; de nou les fogueres prenien un sentit col·lectiu.

L'any 1966 el foc creuà per primera vegada la frontera francesa i va arribar a Vic. Malgrat que la dictadura franquista es trobava al seu esclat, la tradició s'escampà arreu del principat. Sovint en la clandestinitat, en senyal de pervivència de la cultura catalana. A poc a poc impulsat per Òmnium Cultural la xarxa s'escampà fins a arribar al País Valencià. Una manera d'escampar-ho al llarg del conjunt dels grans Països Catalans.

Cada 22 de juny, un grup d'excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà agafa el foc que des del 1965 resta encès al Castellet de la vila i fan cim al Canigó, de 2.784 metres. Allí, encenen un foc nou després de la lectura d'un manifest. En trencar l'alba del 23 de juny, comencen el descens amb la flama renovada. Juntament amb ells, molts d'altres s'hi reuneixen per agafar la flama i iniciar el recorregut cap a diferents punts del país. Es fan relleus a peu, en bicicleta i en cotxe, per possibilitar que la flama s'escampi per pobles/ciutats i arribi a temps d'encendre les fogueres de la nit màgica.

A Sant Cugat ens arriba gràcies als ciclistes de Sant Climent, que ens la baixen fins a Sant Quirze del Vallès i allí la Unió Ciclista de Sant Cugat i la família Pla prenen el relleu fins a la nostra vila, on diferents entitats de Sant Cugat (que en són d'importants!) es preparen per rebre-la i portar-la fins a plaça d'Octavià, des de diferents punts de Sant Cugat. Arribada a plaça, la Unió Ciclista i la família Pla encenen el peveter d'on els grans encendran les escombres que traspassaran el foc als petits, per encendre la foguera.

Centenars de persones, amb un sol objectiu, un relleu sincronitzat com un ball coreografiat digne dels millors escenaris del món, quilòmetre a quilòmetre, amb una il·lusió i missió compartida, amb aquella exactitud, minuciositat i rigorositat que se sap pròpia, conscients de la importància de la fita. A aquest poble la flama mai se li apagarà.

Visca els Països Catalans, visca Catalunya i la seva gent!

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.