Formats i formadors en l'esport

Per primer cop el Rugby ha estat esport olímpic i les seleccions espanyoles femenina i masculina han participat i per tant estan entre l'elit. Pels que ens agrada aquest esport, això és un gran èxit, és una fita, per la que caldrà molt esforç si vol mantenir-se i inclús incrementar-se; si es vol arribar també a l'elit en el Rugby a 15.

Els esportistes que han representat Espanya, ja han tornat de les Olimpíades de Rio, ja no hi ha pressió de cap mena. De fet, alguns d'ells, els més amateurs, que per sort hi són, tornaran a la vida normal i l'anonimat, havent sigut aquesta experiència una fita, una més de les moltes que hi ha en la vida i que són difícils de classificar, ponderar i catalogar (és més important l'esforç d'un atleta entrenant durant 8 anys, que el d'un MIR, o el d'un jove que ha de marxar forà per aconseguir desenvolupar-se?).

Aquests darrers mesos s'ha pogut viure amb intensitat i distància, les magnífiques actuacions dels equips masculí i femení de Rugby Seven, així com de la selecció catalana absoluta, el qual porta inexorablement a pensar que part d'aquests equips, està constituït pels germans Pla, Joan Losada, Bruno Granell, Gerard Mayol... els quals en bona part s'han format en el Club de Rugby Sant Cugat, que és l'únic nom, que no apareix en quasi cap referència, notícia.

No es tractarà aquí d'entrar en un plantejament de qui és de qui, tan banal com allò del noi de la mare o del pare. El que sí que es planteja primer i reivindica després és l'assumpció de la feina feta i per qui, la valoració de la mateixa i l'ajuda en la seva promoció i/o compensació econòmica.

Hi haurà un Club, que presumeix que ha contribuït a l'olimpisme espanyol amb un nombre d'esportistes; enlloc apareix que van ser fitxats l'any anterior en el Club que els havia ajudat a ser esportistes l'elit.

Formar un esportista, com en qualsevol ofici, i si a més en pretén que sobretot aquest es formi com persona, com a ciutadà, requereix molt i molts, durant molt temps, sens dubte, comptant amb les aptituds i actituds de l'esportista.

Ajudar a la persona està bé, se li ofereix estabilitat per anar millorant fins al moment en què deixa de ser interessant per aquesta activitat o pel que representa, que no té res a veure amb la capacitat per jugar, té a veure amb el nivell. Així, un jugador d'elit arriba un moment o circumstancia en què és molt vàlid per jugar però no amb l'elit.

S'han incrementat les beques per l'elit, però, que passa abans i després. El després pot ser molt punyent si aquest esportista no s'ha desenvolupat com a persona i no accepta el pas del temps, les lesions..., ja que li queden per endavant, a vegades amb molt poca formació, el reptes de la vida, els de tots, sempre. L'abans ara és res. Hi ha molt esforç i dedicació de l'esportista, que aplega temps, diners, família, amics, feina, estudis...

Però també, un club amb la seva estructura de gestió, de funcionament esportiu (la majoria d'aquests esportistes vénen de l'escola de Rugby), amb els educadors primer, donant eines bàsiques de joc, confiança, empatia i entrenadors després, que els hi han ensenyat l'estratègia, la tècnica, la responsabilitat de jugar alta competició.

Som un país pobre, però sobretot d'idees. Estem en una societat que no assumeix els processos com un tot, en què hi ha protagonistes, sens dubte i benvinguts siguin, però que sense la valoració funcional del conjunt, no hi ha res.

Es diu, que es cobra en diners o dinars, per tant ha pensat la FER i/o la FCR reduir els costos als clubs educadors, ha pensat a fer cursos de perfeccionament gratuïts arreu de l'estat, ha pensat una supervisió general i genèrica sense cost de conceptes bàsics de salut, ha pensat a potenciar les gires d'equips estrangers pel país...?

Cal deixar de pensar en senyeres, ginestes, lleones, lleons... i pensar en persones, que amb la seva imatge afavoreixen l'esport, que és una autèntica eina de salut física i mental i de socialització de tots i per tots. Els símbols i als que apleguen, són després...