Globus cap al cel

Un centenar de globus de colors s’han alçat, cap al cel, per sobre del campanar del Monestir. Alegria sobre el cel blau de Sant Cugat. Colors en honor a la Pepa Llunell. Ella, que estava destinada a tenir una vida en blanc-i-negra, va saber-se construir una vida de colors. Treballant, batallant, ajudant. Una lliçó de vida per a tots plegats. Era la primera de trucar a la ràdio. Era el primer comentari del dia. Amb veu potent i clara. I alegria. Sempre alegria. El Fabri, el Pere, el Vallvé, el Ramon, el Toni i la Rosa, la Maribel, en Rogeli, la Carme, i tants d’altres en són testimonis. No era de la ràdio, però la ràdio era casa seva. Ens feia riure. Ara, han passat els anys però recordo intensament aquella veu. Sempre serà dins meu, dins nostre.

La Pepa, una persona d’altes, altíssimes capacitats. Superar barreres. I ho va aconseguir. I tant que sí. La recordo, cofoia, a la inauguració del primer ascensor dels Ferrocarrils, a Plaça de Catalunya, a Barcelona. La recordo, orgullosa, amb la seva cadira elèctrica, un diumenge el matí, ben maquillada, guapíssima, arreglada com sempre, dir-me: “Vaig a Terrassa a dinar”. Victoriosa, tota sola, era molt conscient del que havia assolit. Una victòria per a tothom. No calien, potser, els globus d’aquest dimarts. O, potser sí. Els globus ens han recordat tots els que la Pepa ens ha donat en vida. Segur que li hem de dedicar places, carrers, homenatges. Però el més important és no oblidar-la mai. Ens ha deixat una constructora de ciutat.