Glopades de riu

Poques vegades una primera obra ha despertat tant d’interès. Cuinats amb lentitud i amor per les coses petites, els vint-i-un contes denoten gust per la lírica i estan farcits de referències al tacte, a les olors, a la temperatura, però alhora bastits a l’entorn d’anècdotes colpidores que lliguen el lector.

Mercè Rodoreda, i potser el Jesús Montcada analista de Contes de la mà esquerra, són influències clares en aquesta santcugatenca d’adopció, col·laboradora del Departament de Clàssics de Harvard, i autora d’una tesi doctoral sobre la ficció sentimental catalana al segle XV. Pel que fa a l’ús del llenguatge, ofereix una tria intel·ligent de trets lingüístics propis de Tortosa, que enriqueix el text sense obligar el lector a perdre’s al diccionari.

 

 

Pellissa presenta un univers que tots hem viscut alguna vegada, natural i ric en punts de vista, ja que cada fet és valorat des de l’òptica dels diferents personatges. El llibre remet a la infantesa i oscil·la sobre dos eixos: el paisatge del riu Ebre i els elements propis de l’estiu, època en què la infantesa esdevé més solitària amb l’arribada de les fires, els veïns nous, les piscines, els insectes: la vida que ens envaeix i obliga a noves rutines. És alhora un llibre temàticament potent: ens parla de vergonya, d’enveja, de solitud -fins i tot de petites morts gairebé involuntàries, que sobten però agraden perquè remeten a autors com Mercè Rodoreda o Manuel de Pedrolo. El mateix Ebre, paisatge i protagonista, esdevé testimoni de la desaparició d’alguns personatges.

 

 

El llibre aconsegueix evitar cap to comminatori: els relats descriuen però no judiquen, fet que s’agreix en un moment en què les noves tecnologies han elevat la xafarderia més burda a la categoria d’opinió consagrada. Gemma Pellissa presenta les seves coses i noses en una prosa bella i àgil, i deixa a la llibertat del lector el judici sobre els temes que aborda. Ho fa a partir d’una mirada interior per pretén exorcitzar els fantasmes de la infantesa; la sort per al lector és que aquesta lectura assoleix un to universal que, d’una manera màgicament literària o literàriament màgica, també permet al lector exorcitzar els propis fantasmes de la infantesa. Una novetat recomanable i, amb tota seguretat, una autora de qui tornarem a sentir a parlar.