Halloween? I això què és?

Quan jo era petita, i arribava la Castanyada, recordo aquella il•lusió que em feia pensar en sortir al carrer, abrigada de cap a peus (una mare patidora que tinc), comprar castanyes i moniatos, i reunir-nos tota la família a la muntanya, al costat del foc, a torrar-les i, cremant cremant, menjar-ne tantes que acabàvem tenint mal de panxa. El moniato amb sucre, me’l mirava de lluny (em feia una mica de mania...). I després d’un bon sopar, estil rostida campera, els panellets de la iaia de postres.

De més gran, amb la colla, ens trobàvem tots, també en una casa de camp. Planificàvem qui portava què, i au, castanyes per a tots! Fins i tot ens atrevíem a fer competició de panellets. Sortia el que sortia, però ens ho menjàvem, encara que un s’hagués passat de sucre, i l’altre, els hagués cuit tant que semblaven torró d’Alacant... I el divertit que era? No se com ens ho fèiem, però sempre se’ns oblidava allò de fer-li el tall a alguna castanya, i acabàvem amb alguna que altra explosió casolana dintre la cassola...

Ara, que sóc encara més gran, quan arriben aquestes dates, ja vaig pensant en quants panellets compraré (no tinc temps de fer-ne), i a qui li compraré les castanyes. Ostres, què bones que estan recent fetes! Per golafre, quan en vaig comprar dissabte em vaig cremar (també per tradició).

De tornada a casa, divendres, em surt una mini-bruixa pel carrer i em diu que està celebrant la Castanyada. Home, la meva cara, en part, va ser un poema. I ja per rematar la feina, em llença la temuda pregunta: “truco o trato?”. “Què dius què?”, em vaig preguntar en veu alta. I sí, m’ho va repetir. “És Halloween!”, va cridar la mini-bruixa. I jo, que no m’hi vaig poder estar, li vaig dir que què era això de Halloween, i la resposta em va fulminar (literalment). “La Castanyada és Halloween!”, m’amolla tota convençuda.

Senyors i senyores, nens i nenes, tenim un problema. Comencem per diferenciar que la Castanyada és una cosa, i Halloween n’és una altra (que algú els ho expliqui a la canalla, que sinó, malament anem). I continuem per un tema ja més d’estima personal. Jo puc entendre que introduir el Halloween decorant carabasses i altres coses a les classes d’anglès, doncs be que està (tot fa cultura, i tot ens fa més rics). Però, família, estem a Catalunya, i aquí, la tradició és la Castanyada. I no cal perdre les tradicions per semblar més moderns.

Ja ho he dit abans. Ara sóc una mica més gran (però no tant com per no sumar-me a la festa), i jo, aquesta darrera nit d’octubre no em vestiré de bruixa (tampoc cal). Sortiré a comprar castanyes, i m’atiparé de panellets (que ja no els fa la meva iaia, però continuo sent-ne addicta). El meu país és Catalunya i aquí se celebra la Castanyada. La tradició és la tradició, i igual que introduir-ne de noves ens fa més rics, mantenir les nostres ens honra com a país.

Només un favor demanaré: que ningú em truqui a la porta amb el “truco o trato” perquè l’únic que s’enduran és una castanya (és l’únic que tinc a casa per la Castanyada, que de caramels, ja en compro per Reis).



Segueix a @CintaCC al twitter