Haver de marxar de casa

L'altre dia a RAC1 debatien sobre el preu dels pisos de lloguer a Barcelona i van demanar testimonis dels oients, per posar exemples reals. Una de les persones que va trucar va ser l'Helena. Ella no vivia a Barcelona sinó a Sant Cugat, amb la seva parella, en un pis d'uns 70 metres quadrats, va dir.

El contracte de lloguer els vencia aquest mes de febrer i la propietària ja els va avisar el mes de novembre que el revisaria a l'alça. Primer els va dir que per la zona (no sabem quina era) havia vist pisos de 1.300 euros, però ella no pujaria tant: es conformava amb 1.000 euros de lloguer (cosa que suposa 250 € de més cada mes, o el que és el mateix 3.000 € l'any).

Després de negociar, van aconseguir que rebaixés a 950 € el lloguer però l'Helena va explicar que havien decidit marxar no només del pis, sinó també de Sant Cugat. A vegades sembla que el problema de l'habitatge sigui exclusiu de Barcelona ciutat però l'àrea metropolitana no se n'escapa i Sant Cugat, que no oblidem és la ciutat de Catalunya amb l'habitatge més car, encara menys. Dimecres passat, l'alcaldessa Mercè Conesa, va anunciar al Tribuna Sant Cugat que el municipi passaria del 7 al 10% d'habitatge públic.

És una gran notícia –tot i que, de moment, només és un objectiu- sobretot si ho comparem amb el 2% pelat que té Barcelona. Però val més que ens emmirallem amb altres capitals: a París, el parc d'habitatge social és un 17%, a Londres un 20%, i a Berlín un 30%. Prou que sé que les coses s'han de fer a poc a poc i amb bona lletra, però en aquest cas si es tarda massa més, quedaran pocs santcugatencs per llegir la bona cal·ligrafia.