Ho fan fàcil

Fa unes setmanes vaig agafar un parell de vegades el tren que va a Granollers. Com hom sap, es pot agafar a l’estació de RENFE de Coll Favà. Aquesta via fou construida fa anys i durant llarg temps només hi passava, de tant en tant, un tren de mercaderies. S’havia fins i tot comentat que portava residus radioactius cap a França i, si no recordo malament, se li va posar el nom de tren fantasma. Tot això és només un record i, potser, no l’encerto del tot. Sigui com sigui, fa uns anys va passar a ser una via per a passatgers i els santcugatencs i altres vallesans vam veure com es comunicava la nostra comarca amb les del Baix Llobregat i el Vallès Oriental. Avui, si no vaig errat, constitueix la línia R-8 i va de Martorell a Granollers.

En definitiva, els santcugatencs podem arribar a cada una d’aquestes dues ciutats en cosa de vint minuts. I des d’allà podem connectar amb altres destins: cap al Vendrell, per posar un exemple si escollim l’estació de Martorell; o cap a França, per posar un altre exemple si escollim l’altra estació. Dit això, anem al que m’interessa. I no és altra cosa que expressar la meva estranyesa pels esforços físics que hom ha de fer per pujar al tren. Ha de fer una estirada de cames absolutament desproporcionada. Una persona gran o amb certa dificultat de moviments és difícil que ho pugui fer sola, i fins i tot amb ajuda. I no sembla un problema del tren, sinó més aviat de l’estació, ja que, per exemple, a l’estació de Granollers la cosa és ben diferent: l’esforç requerit és el normal en aquests casos.

Hi ha qui pot pensar que exagero i potser és així, ja que no he llegit ni escoltat cap comentari en aquest sentit, però el que és segur és que si en el futur no s’hi posa solució, a mi em serà difícil pujar-hi. No d’aquí quatre o cinc anys, però sí quan, a causa de l’edat, m’hagi minvat l’empenta física.