Homenatge a Ramon Barnils

Els dies següents gaudint de la família, conversant amb les amigues mentre prenen alguna cosa, escrivint a un amic llunyà de les amèriques, treballant i intentant canviar una miqueta el món. I tot, sota el sol i la pluja de la primavera, que la sang altera, i el cos es remou amb dolor i goig. Emocions i sentiments, enyorances i alegries per recordar a aquells que ja no hi són amb nosaltres; com la Pilar Gefaell, que a principis d’anys i de sobte ens va deixar, que en un dissabte solejat de maig vaig assistir a una festa que es va fer al seu honor i perquè aquells que la van conèixer tenien la necessitat de sentir-la i viure el moment de la seva no estada.

I en Ramon, el periodista, homenejat per familiars, amics, col·legues i aquells encuriosits. És d’aquest qui vull escriure, un home que amb la paraula acompanyada o no d’un Gintònic treia la idea que transmetia en el seu periodisme particular. Un home preocupat i entusiasta per la pròpia vida. Un home singular que construïa teoria. Un home amb una intuïció i clarividència política de mirada del moment. Un home respectuós a la gent que era diferent a ell i que els atorgava missions a fer i construir. Un home insòlit i incòmode per alguns. Un home que ha fet que un grup de companys de la seva professió vetllin per la seva trajectòria i memòria. Un home atrevit que deia la situació del seu moment que també és l’actualitat d’avui. Un home que així el defineixen els que el van conèixer i van compartir un moment o una època. Un home que en Gabriel Ferrater l’injectà d’incidència cultural, que un amic quan el va anar a veure amb la por al cos li va dir que l’estimava, que un altre li va fer comprar unes sabates angleses, i que a molts que hi són o els trobem al cementiri els va parlar, fent ús de la paraula, prenen unes copes amb els amics de Sant Cugat al Mesón, al Pi d’en Xandri, a dalt del Casablancas, al Beboop Jazz o passejant per qualsevol racó del nostre poble.

I jo, una dona que venia d’un altre lloc, he tingut la sort d’haver format part d’aquesta colleta d’homes grans que jo els anomeno la colla pessigolla perquè mirant, escoltant, i sentint-los em feien un no sé què, que portava a un somriure modest i tímid, per acabar rient prenent un gintònic especial.

En Ramon era un home singular, però sobretot era un home actual, que en el seu present avançava el futur. Un home que deia que no era periodista vocacional, que feia de periodista, que als disset anys va començar al setmanari de Sant Cuat, i també va ser corresponsal d’El Correo Catalán a Sant Cugat, i que al final era capaç de dir “hi ha gent que pensa que és molt apassionada la vida del periodista. Però això és mentida. S’assembla molt a una feina d’oficina” (pàg 46 El Temps 1. Les veus Selecció d’entrevistes. El Temps1000). Un home que un dia em va dir: "escriu el què penses i sents, digues la teva, encara que no siguis periodista" (#ramonbarnils).