‘I am rich’

Que la tecnologia allibera l’espècie humana, és en certa manera discutible. D’acord que en gran part és així però no és menys cert que l’estupidesa de sempre, el cinisme, la impudícia o la frivolitat de la cultura més materialista i més desigual que hi ha sota la capa del cel supura per Internet.

Fa pocs anys, quan la primera generació d’iPhones, un informàtic amb un gran sentit de l’humor va mirar de fer una aplicació que amb poc o gens d’esforç aconseguís grans beneficis. Així va néixer “I Am Rich”, una app escandalosament cara, que l’únic que feia era mostrar una icona roja com un robí (un símbol ben infantil) en la pantalla i prometre quatre consells per tal que els rics seguissin conservant i/o augmentant la seva fortuna.

L’app es va llençar al mercat al preu més alt que Apple permetia cobrar, 999,99 dòlars. La venda a Internet va durar tan sols unes hores, el temps suficient perquè vuit persones la compressin i li deixessin a Heinrich, l’informàtic, un benefici calculat en 5.600 dòlars. El bon humor del dissenyador d’apps no va ser apercebut per tots els vuit compradors: només dos van reclamar els cèntims; als altres sis es veu que no els venia d’aquí.

El valor d’un producte adreçat al mercat de luxe no està determinat pel preu dels materials i la fabricació (altrament no triomfarien les falsificacions) sinó perquè el producte (digues-li Prada, “I am rich” o com sigui) és vist com una diferència, com un símbol de riquesa, com un gran valor.

Quan els diners són el referent més important, quasi únic, de la societat, passen coses així.