Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
En la meva primera columna en aquest mitjà em referia a qüestions de la vida política local, tot i que hi plantejava aspectes d’odre general. Avui hi tornaré. Em referiré a la relació entre política i mitjans de comunicació (dir-ne d’informació, cada dia em costa més) i, tot seguit, dels intents de cercar noves vies de reflexió i acció política.
Pel que fa al primer aspecte, fa dos dies un diari generalista portava un llarg article de la seva defensora del lector. En ell es feia ressò de les queixes d’alguns lectors pel funcionament dels mitjans, en concret, criticaven que no reflecteixen bé la realitat, que cada cop són més valoratius i més allunyats de la pretesa objectivitat i, finalment, que tendeixen a exagerar els aspectes més cridaners o impactants de qualsevol notícia. És, exactament, el que jo he trobat en una notícia d’un mitjà local en la qual em va tocar fer de protagonista. Es tractava de la presentació d’un procés de reflexió oberta que ha iniciat una formació política santcugatenca, a la qual jo pertanyo i el lector que sap de quin peu coixejo no li costarà gaire encertar.
Doncs, bé, en la presentació del projecte davant els mitjans vam repetir fins l’esgotament que es tractava d’un procés de discussió d’idees, que en cap cas estava sobre la taula la discussió de les persones que hauran d’encapçalar-lo en el futur, que aquesta qüestió, avui per avui, és secundària. El resultat?, un titular que parlava que la formació en qüestió cerca un nou líder. Certament, els lectors del diari en qüestió tenen raó, no puc fer altra cosa que sumar-me a la seva queixa. El debat d’idees no genera morbo, per tant, s'ha de parlar de càrrecs i relleus. Això sempre pot fer pensar a algú que hi ha cops de colze i, si fa falta, empentes; i això sí que “posa” al personal. Una llàstima, però és així i els mitjans s’hi lliuren en cos i ànima.
La segona qüestió: afortunadament, el debat d’idees existeix. S’ha obert el debat a aquelles persones que no estan habituades als debats rígids i encarcarats dels partits. Es tracta, precisament, de fer entrar aire fresc, que tothom que tingui alguna cosa a dir ho digui sense embuts. Un debat que, per la diversitat de la gent (n’hi ha que fins i tot manifesten no haver votat aquesta formació en les darreres eleccions), ha de ser necessàriament informal, fins i tot desenfadat. Ben segur que aportarà una cataracta d’opinions i propostes, que s'hauran de filtrar i dotar-les de concreció i, en la mesura del possible, de viabilitat. Quan les formes de fer política estan essent impugnades per totes bandes, no ens podem quedar pensant que ja està tot inventat. Obrir-se al debat sense límits és cansat i requereix moltes hores i un gran esforç de síntesi, però no hi una altra solució si la política, i sobretot la política d’esquerres, no vol morir ofegada per una realitat que cada cop li costa més interpretar, i ja no diem canviar.
Pel que fa al primer aspecte, fa dos dies un diari generalista portava un llarg article de la seva defensora del lector. En ell es feia ressò de les queixes d’alguns lectors pel funcionament dels mitjans, en concret, criticaven que no reflecteixen bé la realitat, que cada cop són més valoratius i més allunyats de la pretesa objectivitat i, finalment, que tendeixen a exagerar els aspectes més cridaners o impactants de qualsevol notícia. És, exactament, el que jo he trobat en una notícia d’un mitjà local en la qual em va tocar fer de protagonista. Es tractava de la presentació d’un procés de reflexió oberta que ha iniciat una formació política santcugatenca, a la qual jo pertanyo i el lector que sap de quin peu coixejo no li costarà gaire encertar.
Doncs, bé, en la presentació del projecte davant els mitjans vam repetir fins l’esgotament que es tractava d’un procés de discussió d’idees, que en cap cas estava sobre la taula la discussió de les persones que hauran d’encapçalar-lo en el futur, que aquesta qüestió, avui per avui, és secundària. El resultat?, un titular que parlava que la formació en qüestió cerca un nou líder. Certament, els lectors del diari en qüestió tenen raó, no puc fer altra cosa que sumar-me a la seva queixa. El debat d’idees no genera morbo, per tant, s'ha de parlar de càrrecs i relleus. Això sempre pot fer pensar a algú que hi ha cops de colze i, si fa falta, empentes; i això sí que “posa” al personal. Una llàstima, però és així i els mitjans s’hi lliuren en cos i ànima.
La segona qüestió: afortunadament, el debat d’idees existeix. S’ha obert el debat a aquelles persones que no estan habituades als debats rígids i encarcarats dels partits. Es tracta, precisament, de fer entrar aire fresc, que tothom que tingui alguna cosa a dir ho digui sense embuts. Un debat que, per la diversitat de la gent (n’hi ha que fins i tot manifesten no haver votat aquesta formació en les darreres eleccions), ha de ser necessàriament informal, fins i tot desenfadat. Ben segur que aportarà una cataracta d’opinions i propostes, que s'hauran de filtrar i dotar-les de concreció i, en la mesura del possible, de viabilitat. Quan les formes de fer política estan essent impugnades per totes bandes, no ens podem quedar pensant que ja està tot inventat. Obrir-se al debat sense límits és cansat i requereix moltes hores i un gran esforç de síntesi, però no hi una altra solució si la política, i sobretot la política d’esquerres, no vol morir ofegada per una realitat que cada cop li costa més interpretar, i ja no diem canviar.