Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Tot artista és, sobretot, un poeta. Independentment de la disciplina artística que practiqui, està en possessió d'una poètica pròpia, d'una mirada personal i intransferible que el defineix i distingeix. Ser artista té a veure abans que res, més que amb allò relacionat amb l'ofici, amb una manera d'estar al món, és una qüestió filosòfica i alhora de sensibilitat.
Josep Pujol encaixa de ple en aquest concepte. Qualsevol que ho hagi tractat una mica pot donar fe de la seva peculiar visió, de la seva refinadíssima sensibilitat, gairebé sofrent malgrat el seu gust per assaborir la vida. Tant envers el món que l'envoltava en els seus més nimis i només en aparença insignificants aspectes, com envers la tradició de la gran pintura, que l'apassionava i nodria, tant personalment com professionalment. Recordo una conversa de cafè al voltant d'uns bodegons de Chardin, humils i poc pretensiosos, però vibrants de sensibilitat pictòrica amb la seva matèria densa i cremosa, gairebé "comestible" en la seva sensualitat.
De la seva fotografia, en el pla professional, en podran parlar d'altres amb més criteri que jo, i estic segur que la ciutat sabrà homenatjar-lo degudament amb l'exposició que la categoria artística de la seva obra mereix, però he volgut rendir aquest succint homenatge a Josep, conscient que cada vegada que un artista veritable desapareix, s'apaga una veu única, original i irrepetible. I aquesta societat adormida i materialista en què tenim l'honor i la desgràcia de transitar no n'està precisament sobrada.
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.