Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
L’independentisme ja fa uns anys que ha sortit de l’armari. Dels convençuts que s’expressaven amb la boca petita s’ha passat a un president de la Generalitat que diu sense pèls a la llengua que Catalunya ha començat un període de transició nacional i vota sí a la independència (en la intimitat). Aquest desacomplexament del moviment s’ha traduït en una proliferació de les opcions polítiques que defensen al seu ideari que Catalunya ha de tenir un estat propi. Si no vaig errat n'hi ha més de 15!
Com sempre diu un polític local, “Sant Cugat no és una illa”. Amb això vull dir que a la nostra ciutat hem vist com a les darreres eleccions (al Parlament i a l’Ajuntament) diverses formacions han concorregut a les urnes amb la bandera estelada com a punt fort del programa. Els resultats en ambdós comicis ha estat significatiu per l’independentisme movent-se en una franja de vots d’entre els 4.000 i els 5.000. I això sense comptar els votants independentistes que voten a CiU (que són uns quants).
Si fusionem aquestes xifres amb les de la consulta sobiranista del 13 de desembre del 2009 (on 14.000 santcugatencs van dir sí a l’estat propi) ens podem fer una idea aproximada del nombre de vots amb els quals juguem. Sense anar més lluny, CiU governa la ciutat amb una còmode majoria absoluta de 15 regidors havent recollit poc menys de 14.000 vots.
És obvi que quan una persona posa un vot en una urna les motivacions per decantar-se per una força o una altra són ben diverses. Ara bé, a la vista d’aquestes dades, se’n pot extreure una primera conclusió: no tots els independentistes prioritzen l’independentisme a l’hora de votar. Un sector d’aquest sobiranisme (no sé si molt o poc significatiu) reclama des de fa temps una “unió dels independentistes”. Per egos, politiqueig, incompatibilitat de programes o per la raó que sigui els pocs intents que hi ha hagut d’aglutinar tots l’independentisme sota un mateix paraigua polític han fracassat.
Ara veiem a Sant Cugat com totes les forces que en algun punt de la seva ideologia són partidàries a que Catalunya marxi d’Espanya s’han unit per una causa comú: rebutjar la reforma constitucional i de passada la Constitució sencera. La meva (curta) memòria històrica no recorda haver vist mai una cosa així a Sant Cugat. La CUP (únics independentistes a l’Ajuntament), ERC, Solidaritat i Reagrupament s’han posar d’acord en un text que per aspectes legals ha hagut de presentar la CUP però que recull l’esperit de tots plegats. CiU, sense perdre l'equidistància que practica últimament respecte el sobiranisme, es va abstenir en la votació i va deixar que fos el PP i el PSC els que tombessin la moció.
El portaveu de la CUP, Guim Pros, va escriure fa poc un article d’opinió al Diari de Sant Cugat on defensava perquè el seu partit prefereix legítimament no pactar a gran escala amb altres forces independentistes. Va ser un escrit sincer, molt personal però prou esclaridor. Amb tot això, el que vull dir és que, quan arribin les properes eleccions (i ara no em refereixo a les del 20 de novembre), m’atreveixo a augurar que aquesta “unió dels independentistes” no es (re)produirà. Els mateixos motius de sempre ho impediran. Les ideologies de tots són massa dispars malgrat que comparteixin un punt comú.
El resultat ja el veurem quan toqui però, per alegria de molts i tristesa per molts altres, l’independentisme seguirà sense aflorar del tot. Seguirà mostrant només la punta d'un iceberg esquerdat. Mentrestant el potencial latent que té segueix sota l'aigua esperant que algú (potser CiU?) el tregui a la superfície.
Segueix a @jrarmadas al Twitter
Com sempre diu un polític local, “Sant Cugat no és una illa”. Amb això vull dir que a la nostra ciutat hem vist com a les darreres eleccions (al Parlament i a l’Ajuntament) diverses formacions han concorregut a les urnes amb la bandera estelada com a punt fort del programa. Els resultats en ambdós comicis ha estat significatiu per l’independentisme movent-se en una franja de vots d’entre els 4.000 i els 5.000. I això sense comptar els votants independentistes que voten a CiU (que són uns quants).
Si fusionem aquestes xifres amb les de la consulta sobiranista del 13 de desembre del 2009 (on 14.000 santcugatencs van dir sí a l’estat propi) ens podem fer una idea aproximada del nombre de vots amb els quals juguem. Sense anar més lluny, CiU governa la ciutat amb una còmode majoria absoluta de 15 regidors havent recollit poc menys de 14.000 vots.
És obvi que quan una persona posa un vot en una urna les motivacions per decantar-se per una força o una altra són ben diverses. Ara bé, a la vista d’aquestes dades, se’n pot extreure una primera conclusió: no tots els independentistes prioritzen l’independentisme a l’hora de votar. Un sector d’aquest sobiranisme (no sé si molt o poc significatiu) reclama des de fa temps una “unió dels independentistes”. Per egos, politiqueig, incompatibilitat de programes o per la raó que sigui els pocs intents que hi ha hagut d’aglutinar tots l’independentisme sota un mateix paraigua polític han fracassat.
Ara veiem a Sant Cugat com totes les forces que en algun punt de la seva ideologia són partidàries a que Catalunya marxi d’Espanya s’han unit per una causa comú: rebutjar la reforma constitucional i de passada la Constitució sencera. La meva (curta) memòria històrica no recorda haver vist mai una cosa així a Sant Cugat. La CUP (únics independentistes a l’Ajuntament), ERC, Solidaritat i Reagrupament s’han posar d’acord en un text que per aspectes legals ha hagut de presentar la CUP però que recull l’esperit de tots plegats. CiU, sense perdre l'equidistància que practica últimament respecte el sobiranisme, es va abstenir en la votació i va deixar que fos el PP i el PSC els que tombessin la moció.
El portaveu de la CUP, Guim Pros, va escriure fa poc un article d’opinió al Diari de Sant Cugat on defensava perquè el seu partit prefereix legítimament no pactar a gran escala amb altres forces independentistes. Va ser un escrit sincer, molt personal però prou esclaridor. Amb tot això, el que vull dir és que, quan arribin les properes eleccions (i ara no em refereixo a les del 20 de novembre), m’atreveixo a augurar que aquesta “unió dels independentistes” no es (re)produirà. Els mateixos motius de sempre ho impediran. Les ideologies de tots són massa dispars malgrat que comparteixin un punt comú.
El resultat ja el veurem quan toqui però, per alegria de molts i tristesa per molts altres, l’independentisme seguirà sense aflorar del tot. Seguirà mostrant només la punta d'un iceberg esquerdat. Mentrestant el potencial latent que té segueix sota l'aigua esperant que algú (potser CiU?) el tregui a la superfície.
Segueix a @jrarmadas al Twitter
