Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Des de fa un mes, concretament des del dijous 26 de maig, tinc el plaer de participar de les assemblees d’Indignats que estan tenint lloc a la nostra ciutat. Les darreres setmanes, la plaça d’Octavià ha estat l’escenari d’interessantíssims debats, xerrades i activitats diverses que han sorgit d’una manera sorprenentment espontània i que han evidenciat novament l’absoluta riquesa del teixit associatiu amb que compta Sant Cugat. Tot i que el moviment es troba encara en una etapa incipient del seu procés de maduració, puc afirmar que la participació en aquestes assemblees és una de les experiències més enriquidores que he viscut al municipi en els tretze anys que fa que sóc santcugatenc. Tanmateix, considero que cal esperar encara un temps per poder fer-ne un balanç amb cara i ulls.
Ara bé, m’entristeix una mica que des dels diversos espais de debat i opinió que ofereix la plaça s’afirmi repetidament que el moviment dels Indignats no és un moviment d’esquerres. Puc comprendre perfectament que aquest fet sorgeix com a conseqüència directa del rebuig generalitzat envers la classe política. Especialment en vers els (mal anomenats) partits de l’esquerra parlamentària. Però això no treu que aquest moviment, i també el manifest de mínims que el defineix políticament siguin essencialment d’esquerres. I crec que no ens ha de fer cap vergonya reconèixer-ho.I quan parlo d’esquerres vull referir-me, naturalment, a l’esquerra veritable; la de sempre. L’esquerra de la fàbrica, del camp i la Universitat.
L’esquerra de les assemblees de barri i les associacions veïnals. La de la vaga general, l’ocupació i la manifestació. Parlo també de l’esquerra organitzada contra la injustícia social, el racisme, la globalització, la fam i la guerra. L’esquerra que a Amèrica Llatina planta cara a l’imperialisme des de fa dècades i l’esquerra dels avis i besavis que dignament van plantar cara al feixisme a casa nostra. En definitiva, parlo de l’esquerra que al llarg de la historia ha protagonitzat la majoria canvis revolucionaris i que, per definició, sí que ens representa. És per això que, lluny de defugir l’etiqueta, cal que la lluïm allà on més es vegi, la redefinim i la mantinguem viva. I no permetem mai més que la llueixin aquells qui se l’han atribuïda indignament mentre es dediquen a retallar sense escrúpols els drets que tant ha costat conquerir.
Ara bé, m’entristeix una mica que des dels diversos espais de debat i opinió que ofereix la plaça s’afirmi repetidament que el moviment dels Indignats no és un moviment d’esquerres. Puc comprendre perfectament que aquest fet sorgeix com a conseqüència directa del rebuig generalitzat envers la classe política. Especialment en vers els (mal anomenats) partits de l’esquerra parlamentària. Però això no treu que aquest moviment, i també el manifest de mínims que el defineix políticament siguin essencialment d’esquerres. I crec que no ens ha de fer cap vergonya reconèixer-ho.I quan parlo d’esquerres vull referir-me, naturalment, a l’esquerra veritable; la de sempre. L’esquerra de la fàbrica, del camp i la Universitat.
L’esquerra de les assemblees de barri i les associacions veïnals. La de la vaga general, l’ocupació i la manifestació. Parlo també de l’esquerra organitzada contra la injustícia social, el racisme, la globalització, la fam i la guerra. L’esquerra que a Amèrica Llatina planta cara a l’imperialisme des de fa dècades i l’esquerra dels avis i besavis que dignament van plantar cara al feixisme a casa nostra. En definitiva, parlo de l’esquerra que al llarg de la historia ha protagonitzat la majoria canvis revolucionaris i que, per definició, sí que ens representa. És per això que, lluny de defugir l’etiqueta, cal que la lluïm allà on més es vegi, la redefinim i la mantinguem viva. I no permetem mai més que la llueixin aquells qui se l’han atribuïda indignament mentre es dediquen a retallar sense escrúpols els drets que tant ha costat conquerir.