Ja n'hi ha prou

De l'estació de Valldoreix a casa meva hi ha dotze minuts caminant. Quan no arribo a temps d'agafar el bus, vaig xino-xano, amb els auriculars, escoltant música. És el meu moment, el que aprofito per desconnectar i per deixar de pensar en les preocupacions que poden ocupar la meva ment durant la resta del dia.

Però cada dia, no exagero, aquest moment es veu interromput més de dues i tres vegades per crits impertinents de nois i homes que, quan veuen una noia o una dona, no poden contenir les ganes que tenen d'expressar els seus desitjos sexuals. Si calles, segueixen, fins al punt que et veus acorralada en un carreró sense sortida. Però pobra de tu que els contestis malament, perquè llavors t'insulten, et diuen lletja, i que "no ets per tant". Res de nou, no? No conec ni una sola dona que no hagi viscut mai això.

Abaixar-nos la faldilla, tapar-nos amb la jaqueta quan la temperatura és de més de 25 graus, fer veure que parlem pel mòbil, són tècniques que les noies utilitzem per intentar evitar les mirades intimidatòries i els comentaris desagradables i agressius que rebem a cada cantonada del carrer. I a la nit és pitjor, és fosc, no hi ha gairebé ningú al carrer, i ni se t'acudeixi tornar sola a casa. Quina por.

He començat a escriure pensant que aquest article no serviria de res, perquè serà que l'assetjament d'aquest tipus no s'ha denunciat ja cops! No sé com s'hi pot posar solució, però estic farta de sentir-me cosificada, d'anar amb por pel carrer, de no voler anar caminant perquè em sento incòmoda. I ja n'hi ha prou.