Joan Cugat

Vaig aterrar a Ràdio Sant Cugat quan Ràdio Vallès va tancar com a tal per embrancar-se en altres aventures sota diferents noms. Llavors érem competència aferrissada, l’“opo”, però els amics de RSC em van oferir les nits dels divendres per a una proposta de ràdio innovadora que es va dir "Cada casa el seu barret". El Medir i el Cugat ja hi eren. Com a molts altres, de seguida els vam embarcar en col·laboracions i “cameos”, on la formidable capacitat histriònica d’en Joan semblava no tenir límits. Entre tota aquella colla de sonats que proposàvem un “late night” agosarat, que m’havia costat més d’un toc d’atenció d’en Ramon, el director (ara sé que en realitat es petava de riure), el més “sonat” de tots era indiscutiblement el Joan, en Fàbregas, el Cugat (o era el Medir?).

Ningú no sabíem gaire qui era qui, ja que sempre els anomenàvem junts, no podies dissociar-los. Tots aquests anys han mantingut aquesta mena de doble personalitat, i han esdevingut el yin i el yang, el Jekyll i Hyde, el Joan i el Pere de la nostra identitat col·lectiva. A la ràdio, al TOT, a les cavalcades dels reis i a moltes manifestacions de la cultura popular han posat un contrapunt sorneguer, directe, amable, dur, irònic, sempre intel·ligent, a qualsevol cofoisme d’una població que han vist multiplicar-se per tres i convertir-se, de societat rural i agrària, a ciutat privilegiada de la nova economia. Hem passat de la tartana al Tesla, però el Medir i el Cugat no han deixat de menjar-nos el cuc de l’orella des del seient del darrere, i per molts anys!