Juguin, no queda temps

No hi ha pantalles electròniques on es diu el temps que resta per jugar, després d’haver-se calculat segons les incidències dividides pel número d’Avogadro, multiplicades per l’edat de l'àrbitre i multiplicades pel que es vol. L'àrbitre simplement diu “s’ha acabat el temps, juguin”. Juguin fins que la jugada finalitzi, la qual cosa pot ésser molt temps (veure a Youtube els mítics 3 minuts fora de temps del partit Irlanda - Nova Zelanda del 2014).

En aquest temps tan sols compten els objectius, fer punts o defensar-los, pensant en singular dins de l’equip, tractant de ser un sol grup, que ataca o defensa. No hi ha temps per fer grans valoracions, tan sols queda temps per fer el que se sap, per assolir l’objectiu previst... És un temps per fer, per gaudir, per donar-ho tot pel premi i/o per la satisfacció personal i d’equip.

En aquesta situació no hi ha marxa enrere, només es pot anar endavant, seguint el que s’ha decidit, d’acord amb les característiques físiques i mentals, les habilitats de cadascun. L’objectiu és clar i cal mirar d’assolir-lo: jugar a guanyar.

Estem en un moment polític al nostre país que em recorda molt aquesta situació esportiva ara descrita.

Fa un temps vam començar un procés vers un nou model d’estat (alguns des d'una data o declaracions concretes, d’altres des de fa més temps) des del convenciment que la llibertat no es negocia, s’agafa, ja que no es pot pactar amb qui t’ha arrabassat quelcom propi.

Ara estem en un moment en què ja no val a badar; ja no es pot parar ni endarrerir el procés. No es pot estar per tecnicismes, ni tacticismes; s'ha d'anar per feina, aportant el millor de cadascun, vers un únic objectiu: votar i decidir.

En un partit, l’entrenador i el capità han explicat i expliquen els punts forts i febles dels dos equips, recorden els objectius, remarquen el sentit de col·laboració i sacrifici..., just el contrari del que ara està passant: massa noms d’organitzacions (junts per, ajuntats per, podem, podrem...), massa persones mediàtiques en el no sé què (massa hàbits seglars i religiosos, dissenys, lletraferits, catalans de soca-rel, intel·lectual autodefinits, músics que no canten, polítics que no rutllen...) i poques persones com la majoria.

Hi ha molta explicació sense informació objectiva, contrastada, d'allò que fem i ens fan, però molt poca o gens del que ens passarà, del que haurem de fer en la transició i en la nova situació. Del què i com ho farem.

Cal anar a pams, de la mateixa manera que en un partit. Saber qui som, què volem, aconseguir la pilota, avançar, tornar a avançar, patir, seguir... tots junts. I, en el millor dels casos, guanyar el partit, gaudir una mica més profundament de l’esport i permetre plantejar-se nous reptes.

Hem començat un temps que fóra bo, per alguns entre els que em trobo, que fos l’inici d’un nou estil i manera de fer, on s’implantés un model just, igual, democràtic, lliure per tots, pensat per ara i demà, per nosaltres i els que vindran, siguin d’on siguin. I això només ho pot aconseguir la gent normal, la del carrer, l’anònima. Els jugadors, no els entrenadors, directius, federatius... Simplement els jugadors amb esforç, solidaritat, companyonia, sentit del sacrifici. Tot en un intens i plaent procés, en el qual ens sentim protagonistes de la nostra vida i copartícips de la dels altres, on, d’una vegada per totes, les autoimposades i autodefinides elits desapareguin.

No abaixem la guàrdia; queda molt poc per acabar aquest partit i ja no podem parar, ni anar enrere. Només podem anar endavant. Això sí, seguint la norma. L'àrbitre també juga. Ell ha d'evitar el joc brut i les mentides.

Juguin. No queda temps. Gaudeixin del joc i del resultat que vindrà, segur.