Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
La matinada del diumenge 24 de juliol feia explosió en una caseta del golf de Sant Cugat un artefacte, bastant rudimentari, que havia de servir com a protesta contra aquells que viuen de manera acomodada. Els autors de tant peculiar atemptat reivindicaven amb orgull (el que es pot tenir en aquests casos) la seva acció.
Una acció que, per inútil i innecessària, em porta a preguntar-me fins on és capaç d’arribar l’espècie humana. Ens considerem indignats (que ho estem) perquè sembla ser que qui mou els fils no sap fer-ho a gust de tots.
Jo, la primera en no entendre a què dimonis juguen quan qui surt cada dia a treballar, també sóc jo. Moltes decisions es prenen sense ni tan sols conèixer quina és la realitat del dia a dia. Des de la comoditat de luxosos despatxos des dels quals és molt fàcil organitzar el món i el seu funcionament.
Al final, qui paga les conseqüències d’aquetes decisions, sempre són els mateixos. Indignar-se, és l’única sortida; provar a canviar la situació, una feina llarga i dura que cal fer pas a pas, sense defallir.
Però hi ha maneres i maneres. I per suposat, la violència, no és una opció. Combatre el que no ens agrada amb accions, al meu semblar, bastant deplorables, no fa més que col•locar a qui les realitza en una escala de valors inferior a la que ocupen aquells que ens indignen als ciutadans de a peu.
No se quina és la solució a tot plegat. Al cap i a la fi, el meu petit granet de sorra a la societat passa per que el silenci no s’instauri i tot es converteixi en un fer i desfer sense saber el per què. Però sí que se quina no és la solució. Cap tipus de violència és la solució.
Es comença fent explotar una “olla exprés” a les portes d’un camp de golf. Es continua causant algun ferit en alguna acció similar. I s’acaba havent de carregar amb una vida a la consciència. I d’aquí, on anem a parar?
Fa molt temps, a la meva manera d’entendre, que la violència com a mitjà per aconseguir objectius va passar de moda. Hi ha altres vies que, poc a poc, cal anar descobrint en un món canviant. La intolerància només genera odi. I l’odi no acostuma a acabar be.
Lluito per les causes en les que crec. Però mai estaré d’acord en considerar la violència com un camí. Cap causa es mereix ni una sola gota de sang; ni tan sols una cremada en una porta metàl•lica.
Cap causa val tant com una vida humana i la dignitat dels que, simplement, viuen.
Una acció que, per inútil i innecessària, em porta a preguntar-me fins on és capaç d’arribar l’espècie humana. Ens considerem indignats (que ho estem) perquè sembla ser que qui mou els fils no sap fer-ho a gust de tots.
Jo, la primera en no entendre a què dimonis juguen quan qui surt cada dia a treballar, també sóc jo. Moltes decisions es prenen sense ni tan sols conèixer quina és la realitat del dia a dia. Des de la comoditat de luxosos despatxos des dels quals és molt fàcil organitzar el món i el seu funcionament.
Al final, qui paga les conseqüències d’aquetes decisions, sempre són els mateixos. Indignar-se, és l’única sortida; provar a canviar la situació, una feina llarga i dura que cal fer pas a pas, sense defallir.
Però hi ha maneres i maneres. I per suposat, la violència, no és una opció. Combatre el que no ens agrada amb accions, al meu semblar, bastant deplorables, no fa més que col•locar a qui les realitza en una escala de valors inferior a la que ocupen aquells que ens indignen als ciutadans de a peu.
No se quina és la solució a tot plegat. Al cap i a la fi, el meu petit granet de sorra a la societat passa per que el silenci no s’instauri i tot es converteixi en un fer i desfer sense saber el per què. Però sí que se quina no és la solució. Cap tipus de violència és la solució.
Es comença fent explotar una “olla exprés” a les portes d’un camp de golf. Es continua causant algun ferit en alguna acció similar. I s’acaba havent de carregar amb una vida a la consciència. I d’aquí, on anem a parar?
Fa molt temps, a la meva manera d’entendre, que la violència com a mitjà per aconseguir objectius va passar de moda. Hi ha altres vies que, poc a poc, cal anar descobrint en un món canviant. La intolerància només genera odi. I l’odi no acostuma a acabar be.
Lluito per les causes en les que crec. Però mai estaré d’acord en considerar la violència com un camí. Cap causa es mereix ni una sola gota de sang; ni tan sols una cremada en una porta metàl•lica.
Cap causa val tant com una vida humana i la dignitat dels que, simplement, viuen.
