L’exemple de l’esport professional

A qualsevol educador al qual li pregunteu us dirà que fer esport es part d’un bon programa. I tenen raó. L’esport es una de les maneres d’entendre la vida real. Fent esport hem de competir uns cops contra altres esportistes, i altres cops contra un mateix. Al cap i a la fi la vida real es això: aixecar-se un matí i saber superar situacions, moltes de les quals son produïdes per tercers, i altres que ens generem nosaltres mateixos.

Però curiosament ens trobem a la realitat que la màxima expressió del que seria l’esport com són els que viuen professionalment de practicar-lo semblen, vist des de fora, l’antítesi del que hauria de ser un complement a l'educació. No fa falta recordar les moltes denúncies per dopatge que ens trobem tant a l’atletisme, com al ciclisme, o fins i tot a esports de menor ressò. Ni tampoc fa falta recordar les declaracions que es produeixen abans d’un partit important, les desqualificacions que es fan dels jutges o àrbitres després d’un matx disputat, o els inacabables articles que podem llegir a revistes i diaris esportius que majoritàriament viuen, no de parlar de l’esport, sinó de les polèmiques que aquest genera un cop acabada la seva pràctica.

És trist veure que quan s’acosta el millor partit de futbol de l’any en lloc d’aprofitar per parlar de sistemes de joc, o de l’esforç que ha costat als vint-i-dos jugadors arribar en bona forma a la cita, ens passem setmanes parlant de les declaracions poc afortunades d’uns i altres. Uns per fer política en trobar-se amb un micròfon al davant, i altres perquè utilitzen als periodistes per jugar el seu propi matx abans de sortir al camp, al final en trobem ben pocs que siguin capaços de transmetre els valors fonamentals de l’esport al que ells hi han dedicat la vida. Quan es donen excepcions (en Guardiola seria el cas mes conegut darrerament) ens en fem creus i acabem tractant-los de líders quasi espirituals quan el que en realitat estan dient és el que qualsevol amb dos dits de front diria si li ho preguntéssim.

Però realment és tant dolent l’exemple que ens transmeten un Mourinho o un Pepe quan surten al terreny de joc? Jo penso personalment que no. Que al final a la vida t’acabaràs trobant Millets, Camps, Marios Condes, i Urdangarins. I si de petit no has tingut opció a que te'ls retratin i els reconeguis pot ser de gran tindran més opcions de colar-te-la.

Donem doncs les gràcies a aquests titelles que empastifen la bona imatge d’un esport majoritari perquè al final ens estan ensenyant molt clarament el que no s’ha de fer. I sempre se n’aprèn mes d’una mala experiència que d’una bona. Jo la tinc ben dolenta quan veig sortir al portuguès a la pantalla de qualsevol canal…