L’AMIC

La Maria té 92 anys i en fa 12 que es va quedar vídua. Des d’aleshores, viu sola a l’Avinguda Cerdanyola. Té un fill amb qui no es parla i que viu a l’estranger. No li queda més família.

Però des de fa dos anys la vida li va canviar; no li va tocar la loteria, ni s’ha comprat un pis nou amb ascensor, ni se n’ha anat de vacances a les Bahames, ni li han regalat la joia que veia a l’aparador d’aquella botiga quan hi passava per davant. Senzillament té algú que la va a veure i que li fa companyia, en Sergi.

La Maria és una àvia fictícia i en Sergi també és un voluntari que m’he inventat però la soledat que viuen centenars de milers d’avis a Catalunya és més que real. Els últims mesos he pogut conèixer d’a prop una associació, Amics de la Gent Gran, que lluita contra això, que dona una nova oportunitat a persones que, en molts casos, creien que ja no tornarien a somriure.

No sabeu què se sent quan una àvia t’explica que, ara -passats els 90- és el millor moment de la seva vida, només perquè se sent acompanyada i feliç. Aquesta fundació va néixer al barri de Gràcia de Barcelona però ja fa anys que estan a una trentena de municipis més, entre ells Sant Cugat (els podeu trobar a la Casa de Cultura i al Centre Cívic de Mirasol). Ara mateix hi ha 45 voluntaris que fan companyia regularment a 40 persones grans de la ciutat.

Però... quantes persones més es deuen sentir soles? Quantes creuen que la soledat és la pitjor malaltia que han tingut mai? Quants voluntaris més caldrien? Quants avis i àvies hi ha tancats a casa seva sense que mai ningú piqui al timbre, els abraci i els escolti durant uns minuts? No tinc la resposta, però tampoc cal.