L'art ja no interessa a ningú...

Ni la cultura, precisament perquè manca cultura, manca base, manca coneixement... És curiós que un país com el nostre, amb tanta creativitat artística, estigui tan mancat d'espectadors i clients motivats.

Els que ens dediquem a l'art i a la seva promoció estem tips de sentir frases com: M'encanta l'art però no hi entenc, m'encanta l'art però no tinc temps, m'encanta l'art però amb els nens..., m'encanta l'art però quan tingui una casa més gran, m'encanta l'art però ara no m'ho puc permetre.

Però, de què estem parlant? Parlem de "l'art" com si fos una cosa aliena a què podem accedir o no, depenent de les circumstàncies personals de cadascú i sobretot, del preu, quan no té res a veure amb això. Parlem d'art com possessió de l'obra i del missatge crematístic que transmet i no és això.

Deia Kant (filòsof alemany, 1724-1804) que l'art és un fi sense finalitat i en aquests temps pragmàtics que vivim costa molt d'entendre, però no tant si l'entenem com un principi de coneixement i d'observació, de mirar i saber què mirem.

El pedagog americà John Dewey (1859-1952) parlava de l'experiència artística com a element innat en el nen i present en el nostre entorn. Art és tot el que ens envolta, només hem d'adonar-nos. És la porta a la sensibilitat i la consciència del que som i on som però que ens entestem a marginar i ignorar. Consumim l'experiència artística d'una forma superficial i col·leccionem el record. No ens adonem de res, i és moment de tornar a recordar.

La pròxima vegada que aquest estiu veieu com canvia la tonalitat del mar al vespre, o el perfil de les muntanyes al matí, o la quietud d'un edifici antic o el brogit d'una ciutat europea, no digueu: "que maco!". Calleu i mireu. Això és art.