Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Les creixents dificultats de clubs i entitats per tal dur a terme els seus projectes són cada cop més evidents, tenint en compte l’alt grau d’exigència fixat tant per la societat com pel complex marc normatiu i administratiu vigents. Per altra banda, es produeix una paradoxa: l’augment exponencial del nombre de practicants de totes les edats amb un grau d’implicació cada cop més significatiu. Com sempre, un país forjat a base de fets antagonistes.
Aquesta situació ha derivat cap a una creixent proliferació de l’excessiva teorització de tot allò que envolta al món de l’Esport, on el Power Point ha passat a desenvolupar un rol més important que l’olor del parquet o el brunzit de les pilotes, segurament justificat pel fet que molts emprenedors han vist una possibilitat evident per obrir-se camí. Però una cosa és la salut, el benestar, les relacions socials a partir de l’esport, etc., i l’altra són els esportistes, és a dir, els autèntics protagonistes d’aquest entrellat. Honestament, estic del tot convençut que es fa molt difícil enraonar i teoritzar sobre aquest camp, sense conèixer quin és el vèrtex d’aquesta figura geomètrica punxeguda i esvelta dibuixada per l’esport. Aquest terme mal entès i alguns cops estigmatitzat per la societat s’anomena: elit.
L’elit és aquell grup selecte i minoritari d’esportistes amb unes qualitats privilegiades, tant pel que fa referència a la seva condició física com a la preparació mental, amb la responsabilitat de reflectir a la resta de persones una actitud vers a la vida on tothom es pugui sentir emmirallat. Però, molts pensareu: “això sona molt bé, però per què serveix?”. La resposta és immediata. Entre altres raons, n'hi ha tres que ho justifiquen d’escreix. La primera és l’espectacle, el gaudi i el plaer estètic que representa qualsevol esdeveniment esportiu amb cara i ulls. La segona, que qualsevol país mitjanament organitzat i civilitzat disposa d’una cultura esportiva perfectament programada i rentable. La tercera i, per a mi la més important, és el model de país que volem construir.
Però no tot són flors i violes, segur que els més pragmàtics insisteixen: “com es paga?” Des del punt de vista econòmic l’elit és flagrantment deficitària, i sinó que aixequi la mà quanta gent paga per veure a la Mireia Belmonte, mentre que ben segur molts de nosaltres ens hi sentim parcialment representats. Un atleta d’elit val diners, està clar, l’excel·lència vingui d’on vingui sempre ha estat cara per tot allò que representa.
La referència de rendibilitat econòmica sempre busca models del món de “la pilota”, malgrat que com argumentació es troba totalment allunyada i esbiaixada de la realitat. Es poden comptar amb els dits de les dues mans els clubs que equilibren la inversió i el benefici a partir de l’activitat esportiva que desenvolupen. A un esportista d’elit li hem de donar tot perquè ens ho retorni a còpia de modelitzar exemples i programes pels joves, fomentar l’ocupació laboral del sector que s’hi dedica i generar tot tipus de mecanismes que facilitin la màxima pluralitat entre tots els esports, donant cabuda a cadascun dels fragments de població. Aquest retorn també produeix efectes directes en l’erari públic, disminuint la inversió directa en les partides de Sanitat i abaratint i flexibilitzant les polítiques socials.
Els clústers i especialment les distintes administracions, han d’entendre que l’elit no és només un desig personal o una forma de vida, és una font d’ingressos però no a fons perdut, sinó més aviat una inversió a llarg termini. Per això mateix, cal desactivar progressivament aquesta mentalitat tan nostra del “resultat immediat” per traslladar-lo cap a terrenys propers a la càrrega ideològica.
Per tal d’aconseguir-ho encara ens cal resoldre dues qüestions: en primer lloc, convèncer a ens, els quals la seva raó de ser sol ser l’obtenció de resultats, a practicar aquest model i, segon, a què cada entitat calibri sense embuts ni personalismes quin camí vol seguir: generar esportistes i equips d’elit amb les dificultats que això representa, o bé seguir les petjades que l’elit ha anat disseminant després d’alterar els models socials i els costums culturals. Ben segur que aquí no ens pot ajudar massa el Power Point, quina llàstima!
Segueix Manel González a Twitter (@manelis01)
Aquesta situació ha derivat cap a una creixent proliferació de l’excessiva teorització de tot allò que envolta al món de l’Esport, on el Power Point ha passat a desenvolupar un rol més important que l’olor del parquet o el brunzit de les pilotes, segurament justificat pel fet que molts emprenedors han vist una possibilitat evident per obrir-se camí. Però una cosa és la salut, el benestar, les relacions socials a partir de l’esport, etc., i l’altra són els esportistes, és a dir, els autèntics protagonistes d’aquest entrellat. Honestament, estic del tot convençut que es fa molt difícil enraonar i teoritzar sobre aquest camp, sense conèixer quin és el vèrtex d’aquesta figura geomètrica punxeguda i esvelta dibuixada per l’esport. Aquest terme mal entès i alguns cops estigmatitzat per la societat s’anomena: elit.
L’elit és aquell grup selecte i minoritari d’esportistes amb unes qualitats privilegiades, tant pel que fa referència a la seva condició física com a la preparació mental, amb la responsabilitat de reflectir a la resta de persones una actitud vers a la vida on tothom es pugui sentir emmirallat. Però, molts pensareu: “això sona molt bé, però per què serveix?”. La resposta és immediata. Entre altres raons, n'hi ha tres que ho justifiquen d’escreix. La primera és l’espectacle, el gaudi i el plaer estètic que representa qualsevol esdeveniment esportiu amb cara i ulls. La segona, que qualsevol país mitjanament organitzat i civilitzat disposa d’una cultura esportiva perfectament programada i rentable. La tercera i, per a mi la més important, és el model de país que volem construir.
Però no tot són flors i violes, segur que els més pragmàtics insisteixen: “com es paga?” Des del punt de vista econòmic l’elit és flagrantment deficitària, i sinó que aixequi la mà quanta gent paga per veure a la Mireia Belmonte, mentre que ben segur molts de nosaltres ens hi sentim parcialment representats. Un atleta d’elit val diners, està clar, l’excel·lència vingui d’on vingui sempre ha estat cara per tot allò que representa.
La referència de rendibilitat econòmica sempre busca models del món de “la pilota”, malgrat que com argumentació es troba totalment allunyada i esbiaixada de la realitat. Es poden comptar amb els dits de les dues mans els clubs que equilibren la inversió i el benefici a partir de l’activitat esportiva que desenvolupen. A un esportista d’elit li hem de donar tot perquè ens ho retorni a còpia de modelitzar exemples i programes pels joves, fomentar l’ocupació laboral del sector que s’hi dedica i generar tot tipus de mecanismes que facilitin la màxima pluralitat entre tots els esports, donant cabuda a cadascun dels fragments de població. Aquest retorn també produeix efectes directes en l’erari públic, disminuint la inversió directa en les partides de Sanitat i abaratint i flexibilitzant les polítiques socials.
Els clústers i especialment les distintes administracions, han d’entendre que l’elit no és només un desig personal o una forma de vida, és una font d’ingressos però no a fons perdut, sinó més aviat una inversió a llarg termini. Per això mateix, cal desactivar progressivament aquesta mentalitat tan nostra del “resultat immediat” per traslladar-lo cap a terrenys propers a la càrrega ideològica.
Per tal d’aconseguir-ho encara ens cal resoldre dues qüestions: en primer lloc, convèncer a ens, els quals la seva raó de ser sol ser l’obtenció de resultats, a practicar aquest model i, segon, a què cada entitat calibri sense embuts ni personalismes quin camí vol seguir: generar esportistes i equips d’elit amb les dificultats que això representa, o bé seguir les petjades que l’elit ha anat disseminant després d’alterar els models socials i els costums culturals. Ben segur que aquí no ens pot ajudar massa el Power Point, quina llàstima!
Segueix Manel González a Twitter (@manelis01)