L'empremta Sahrauí

Fa uns dies vaig tenir l’honor i el plaer de ser membre del jurat dels Premis Ciutat de Sant Cugat 2015. Quinze finalistes i només cinc premiats. Una llàstima perquè tots els col·lectius nominats havien fet mèrits per assolir el guardó. I no cal dir els dos finalistes individuals, l’esportista Marc Serrahima i la pianista Cristina Casale.

Però cal votar i cal escollir. Un premi especial pel carismàtic actor Jaume Pla i cinc premis per entitats arrelades al municipi. Dues amb 25 anys d’història (Diables, Coral Tardor) una amb 20 anys (Assadega'm) i un altre amb deu anys d’antiguitat (Banc del temps) Em va cridar l’atenció que Dar-Al-Amal: Casa de l’Esperança, només tingués cinc anys d’experiència. Però en aquest temps s’han guanyat el sentiment i el cor dels santcugatencs. Són l’entitat sahrauí. Els que acullen els nens malalts del territori africà que poden rebre tractament mèdic i humanitari a casa nostre.

No cal recordar una vegada més les dificultats amb les quals han de conviure al desert, als campaments de Tinduf, en territori algerià, els exiliats de la República Àrab Sahrauí Democràtica. Expulsats pel Marroc del seu territori, que va ser annexionat unilateralment l’any 1975 després d’un vergonyós abandonament per part de l’estat espanyol.

El territori del Sàhara Occidental era una colònia espanyola. L’any 1975, amb el dictador Franco agonitzant i amb desconcert polític a Madrid, es va organitzar des de Rabat la Marxa Verda per invadir el territori sahrauí, colonitzar-lo i expulsar o castigar els ciutadans que només volien defensar la seva terra. Un desert, si, però el seu desert. I Marroc ho va poder fer gràcies al trist paper passiu de l’exèrcit espanyol que es va retirar sense defensar els ciutadans de la seva colònia.

Això és història. La realitat actual és que, en un moment on el problema dels refugiats al món ocupa primeres pàgines i aglutina sensibilitats, no podem oblidar que molt a prop, i amb una responsabilitat directe de les autoritats espanyoles l’any 1975, tenim el problema d’aquests refugiats, el poble sahrauí. A Sant Cugat, com a mínim, aquesta situació no s’oblida. Es va veure fa molt pocs dies.

L’afecte de Catalunya amb el poble sahrauí no és nou. Ve de lluny. De fet cada estiu centenars de nens i nenes poden sortir unes setmanes dels campaments “provisionals” de Tinduf i són acollits per famílies d’arreu de l’estat. Però Catalunya és el lloc on hi ha més ofertes d’acolliment. Sempre hi ha hagut una especial simpatia al nostre país envers la causa sahrauí. Potser hi ha que vegi algun motiu d’agermanament entre els dos pobles per moltes raons polítiques i nacionals.

El problema continua. El premi és important i merescut. Ara cal que entre tots no oblidem la causa d’un poble, que viu a dues hores de vol a Catalunya, que resisteix i lluita per no ser oblidat.