Mai he acabat d’entendre la satisfacció que deu donar el fet de maltractar allò que és de tots, fer mal perquè sí o bé embrutar allò en què altres han dedicat temps i feina per regalar-nos coses ben belles. Com Sant Crist de Llaceres, una petita ermita que ens porta a través del temps a un Sant Cugat que només queda en la memòria d’uns pocs i que aquests darrers temps s’ha convertit en un racó on es practica l’anomenat botellón, on es malmet el seu entorn i els orins i excrements embruten els seus racons.
Recordo quan l’ermita donava la benvinguda als que arribaven a Sant Cugat a través de la Rabassada, era la porta d’entrada al poble, un espai serè i especial que de petits visitàvem els diumenges per la tarda i per unes finestretes miràvem l’interior misteriós on algun raig de llum ens descobria unes pintures precioses d’uns colors que canviaven segons la llum que hi entrava en petites dosis. L’ermita es va construir perquè la llegenda diu que es va trobar una creu amb la imatge del Sant Crist als seus voltants, la qual els pagesos que la van trobar van portar al Monestir. La creu anava desapareixent un dia rere l'altre tornant al lloc on l’havien trobat i on, finalment, hi van edificar l’ermita.
Als anys cinquanta del segle passat va ser restaurada pels que anomenàvem la colònia d'estiuejants, que passaven les vacances a les magnífiques torres que s’aixecaven a banda i banda de l’avinguda de Gràcia, per a nosaltres, la carretera de Barcelona. Amb la restauració, es van encarregar unes pintures al llavors jove Josep Grau-Garriga, que va portar a terme un projecte agosarat no exempt de polèmica, ja que va voler representar el Crist en el conjunt de la pintura mural, és a dir, pintat a la paret com es feia a les esglésies romàniques. El llavors cardenal Jubany, que les va inaugurar, va felicitar l’artista per la creativitat i originalitat del treball i va tenir un gran ressò en la premsa del moment.
Les pintures i el conjunt molt malmès pels anys i els tèrmits, van recuperar el seu estat original gràcies a la parròquia i a la Penya Regalèssia, la qual en té cura, la neteja i l'obre generosament el segon diumenge de cada mes de 11 a 13:30 hores. Potser aquesta breu història despertarà la sensibilitat amagada d’unes persones que no respecten ni l’art ni la memòria col·lectiva.
Recordo quan l’ermita donava la benvinguda als que arribaven a Sant Cugat a través de la Rabassada, era la porta d’entrada al poble, un espai serè i especial que de petits visitàvem els diumenges per la tarda i per unes finestretes miràvem l’interior misteriós on algun raig de llum ens descobria unes pintures precioses d’uns colors que canviaven segons la llum que hi entrava en petites dosis. L’ermita es va construir perquè la llegenda diu que es va trobar una creu amb la imatge del Sant Crist als seus voltants, la qual els pagesos que la van trobar van portar al Monestir. La creu anava desapareixent un dia rere l'altre tornant al lloc on l’havien trobat i on, finalment, hi van edificar l’ermita.
Als anys cinquanta del segle passat va ser restaurada pels que anomenàvem la colònia d'estiuejants, que passaven les vacances a les magnífiques torres que s’aixecaven a banda i banda de l’avinguda de Gràcia, per a nosaltres, la carretera de Barcelona. Amb la restauració, es van encarregar unes pintures al llavors jove Josep Grau-Garriga, que va portar a terme un projecte agosarat no exempt de polèmica, ja que va voler representar el Crist en el conjunt de la pintura mural, és a dir, pintat a la paret com es feia a les esglésies romàniques. El llavors cardenal Jubany, que les va inaugurar, va felicitar l’artista per la creativitat i originalitat del treball i va tenir un gran ressò en la premsa del moment.
Les pintures i el conjunt molt malmès pels anys i els tèrmits, van recuperar el seu estat original gràcies a la parròquia i a la Penya Regalèssia, la qual en té cura, la neteja i l'obre generosament el segon diumenge de cada mes de 11 a 13:30 hores. Potser aquesta breu història despertarà la sensibilitat amagada d’unes persones que no respecten ni l’art ni la memòria col·lectiva.