L’escola dels cracs

Fins i tot, no fa gaire revistes americanes especialitzades com l’Sport Illustrated treien articles sobre aquest concepte d’escola de futbol que sembla “revolucionar els estàndards de la lògica”. Però arran de la polèmica que aquests dies ronda el nostre club i la FIFA i veient la sanció que li acaba de caure al Barça, mentre mirem si som capaços de recórrer-la, crec que és bo fer una reflexió de quins són els èxits reals d’una institució com aquesta.

A la Masia hi arriben fonamentalment jugadors de Catalunya, però també d’altres indrets de la geografia ibèrica i, en menys quantitat, europeus i extracomunitaris. Vénen a qualsevol edat depenent de la capacitat que les seves famílies tinguin de residir a Barcelona o que se’ls pugui allotjar interns per poder seguir el ritme d’ensenyament que segueixen. Tenint en compte que l'elecció dels que hi arriben no és aleatòria, sinó que succeeix després de passar per una prova de nivell més que selectiva, la primera conclusió a què hom arriba és que a la classe de futbol d’aquesta entitat només hi trobes alumnes de matrícula, i ni de bon tros un de suspens...

Amb una selecció tan acurada, contínua i en molts dels casos reforçada amb emoluments econòmics en forma d’habitatge, feina per als familiars, o senzillament cost de fitxa o fins i tot sou, lògicament el nivell que s’assoleix és realment espectacular. Per aquesta raó fa temps que em pregunto quin mèrit li veiem a una escola on tots els alumnes que hi entren són uns superdotats en la seva especialitat, que són escollits a dit i rebutjats pel mateix sistema un cop no arriben als estàndards, i que, per tant, la possibilitat d’equivocar-te és mínima; i en canvi, la de guanyar-ho tot quan competeixes és el més habitual (tots parlem dels que entren a can Barça, però mai dels que en surten...).

Si jo demà em faig professor de matemàtiques i m’invento una classe on poso tots els alumnes que treuen deu sobre deu de tot Catalunya i part de l’estranger, en tot cas podré dir que tinc els millors a la meva escola. No que sóc la millor escola del món. Per a mi la millor escola és la que agafa un grup d’estudiants de tots els nivells, i els aconsegueix ensenyar a tots. Que agafa un equip i amb totes les mancances i tots els encerts en crea un de millor. Que ensenya que la vida no està feta ni de models, ni de cracs, ni de milionaris... Que l’important és superar-se venint d’on vinguis. Per tant, ho sento molt, perquè sóc barcelonista, però la millor escola del món de futbol no és de moment la Masia. A Sant Cugat en tenim unes quantes de millors. Si no em creieu, feu un volt pel "Jaume Tubau Stadium”, pel “Junior Anfield Arena”, per l’"Old Can Magí Tratfford” o el “Nou Camp Mira-sol”. Allò és fer escola!