L'estelada itinerant

El dimecres 8, les entitats Òmnium Cultural i l'ANC ens van convidar a l'acte de baixada, entrega i, espero que encara no, rendició de l'estelada de la plaça Octavià.

Ara farà un parell d'anys, l'ANC va regalar una estelada a l'Ajuntament perquè la pengés a la plaça Lluís Millet. Allà s'hi va estar fins que un jutge la va fer retirar a instàncies de Societat Civil Catalana.

Aquesta ordre judicial tenia un petit defecte formal pel qual no impedia penjar-la en un altre lloc i l'Ajuntament la va penjar a la plaça d'Octavià. Aquella mateixa nit aquesta estelada va ser despenjada i destrossada i les seves restes es van trobar l'endemà al matí davant de l'oficina del TOT.

Se'n va penjar una de nova i el dia 26 de gener van tallar l'asta i se'n van emportar l'estelada. En la part de l'asta que va quedar clavada a terra hi van deixar un escrit que deia "Visca Catalunya lliure de nacionalisme". Suposo que no es deuen referir al nacionalisme espanyol, oi?

L'Ajuntament va instal·lar una asta nova i hi va penjar una nova estelada, però el nou recurs de Societat Civil Catalana va fer el seu efecte i un jutge ordenà retirar-la definitivament de qualsevol espai públic de Sant Cugat, fet que es produeix el passat dia 8, en el que l'alcaldessa fa entrega de l'estelada perseguida a Òmnium i l'ANC perquè la vetllin fins al dia definitiu.

Aquest fet va provocar un esclat de joia de l'esmentada Societat Civil, mal anomenada Catalana, i dels dos partits que li donen suport: el PP i C's. I us pregunto: sabeu quina representació tenen aquests dos partits a Sant Cugat? Ni més ni menys que un 19,19% en les passades municipals o un 27,60% en les generals, per agafar els dos extrems i que no em titllin de tendenciós.

Llavors resulta que la majoria és la que perd i hem d'acceptar el que vol la minoria. On és la democràcia? Ens han canviat les regles del joc a mitja partida.

Des del sector independentista ens diuen constantment que no podem anar amb petits actes de desobediència sinó que hem d'esperar a la gran desobediència final; però igual hauríem d'haver resistit una mica més, plantar cara, defensar més la nostra raó i no acceptar els fets d'aquesta manera. Potser ja va sent l'hora de començar a dir que no.