L’Europa de la vergonya

Als que tenim una certa edat, la idea d’Europa ens entusiasmava durant la dictadura franquista. En el nostre imaginari, més enllà dels Pirineus, hi veiem la llibertat política, l’excel·lència cultural i l’alliberament de la dona. Més endavant, ja incorporats a les llavors anomenades comunitats europees, vàrem perdre la innocència i ens adonàrem que des de l’òptica econòmica, pel que fa al tracte i al poder, no era pas el mateix el Nord  que el Sud d’aquella fraccionada Europa Occidental, i també evidenciàrem que les nacions sense estat hi teníem, com a tals, una capacitat d’acció política gairebé nul·la. A hores d’ara ja hem quedat definitivament decebuts per tres raons de pes considerable.

La primera, de caràcter polític, es vincula al tan reiterat “dèficit democràtic” reconegut fins i tot per les mateixes institucions comunitàries. Una constitució que no es pot aprovar pel vot popular, un poder legislatiu que no té capacitat per elaborar normes, un Banc Central Europeu sense vinculacions  amb  els òrgans electes, i un sistema de lobbies que estableix una connivència d’interessos entre la Comissió europea i les grans empreses.

La segona, d’índole econòmica, cal situar-la en l’establiment de la moneda única que ha consagrat la primacia de la inflexibilitat pressupostària, i  que, mentre  unificava prioritats bancàries i encaria notablement l’endeutament públic, no obria en canvi cap porta a la coordinació fiscal i menys encara de les polítiques socials conjuntes. Com ha indicat recentment el Nobel Joseph Stiglitz en la seva recent visita a Barcelona:  “Perquè, ja des de la seva concepció (l’euro) té defectes estructurals que frenen el creixement i perjudiquen les classes mitjanes i més febles que han vist retallades les prestacions i els sous”.

La tercera, de tipus social, i probablement la més punyent de totes, ens l’aporta el tractament deplorable, o dit sense embuts, criminal, que d’una manera conjunta els estats membres i l’executiu comunitari  estan donant a refugiats, exiliats i immigrants que intenten accedir al continent europeu fugint de guerres, repressions i pobresa de la qual en bona mesura som responsables el mateixos europeus. Més de 3.500 ofegats en els 6 primers mesos del 2016 a la Mediterrània i una quantitat similar de morts de calor i d’inanició al voler travessar el Sàhara, sofrents tots ells de dictadures locals, d’avarícies de traficants, i de l’animositat dels governs europeus mitjançant el Frontex, ens plantegen amb cruesa si encara som capaços de mantenir algun valor humà. No deixem passar l’oportunitat de veure el documental Astral recentment estrenat i no quedarem pas inútilment colpits.