L’incivisme

Quan un es belluga per escenaris ben variats costa a vegades de creure com la gent és capaç de fer malbé qualsevol lloc per paradisíac que sembli. És veritat que l’home ha estat capaç del millor al llarg de la història i que al viatjar veus ciutats, antigues civilitzacions, o monuments que et fan reconciliar-te amb el gènere humà. Però, noi, cada cop que arribo a un nou indret i m’hi fixo una mica dono per fet que potser som més depredadors de l’ambient que no pas ajudem a millorar-lo. I això comença a casa de cadascú de nosaltres.

Adolescent de disset anys que té la seva habitació en un estat deplorable de neteja i ordre. Marxa cap a l’escola i ningú li diu que almenys hauria de deixar el seu entorn en mínimes condicions, començant per fer-se el llit. Ha tingut temps de mirar-se els missatges del seu I-Phone, però no d’arreglar l’habitació… Arriba a l’institut i les parets són plenes de guixades, de grafits, o a la vorera per on arriba va esquivant cagades de gos… I per acabar d’arreglar-ho la taula on seu és plena de gargots, els abrics s’amunteguen entre les bosses i els entrepans de mig matí… Com volem que llavors aquests xavals en edat d’aprendre surtin al carrer i considerin apropiat llençar la brossa a la paperera, o mantenir en condicions el mobiliari urbà?

Camp de futbol municipal un dissabte al matí: en un racó uns quants mengen pipes com si fes vint anys que no les hagueren provat. Les closques i les bosses de pipes envaeixen la graderia. El vent n’escampa algunes cap al camp. Ningú els diu res de res. Les llaunes de diverses begudes acaben a terra, però si ens fixem en les mateixes banquetes que acaben de deixar els jugadors del club de casa, fa fredor mirar de tornar-hi a seure: benes utilitzades, lliguetes, un mitjó brut de fa dies, dues ampolles buides d’aigua mineral… I ells que ja són al vestidor perquè “algú ho netejarà”…

Barra d’un bar qualsevol de l’Eixample de Barcelona: els papers bruts, els escuradents, o les molles dels darrers quaranta croissants campen per la part baixa de la barra amb una alegria que ni un ramat de vedells al mig del Pirineu. Ningú s’esvera: “ja ho recolliran”. Has d’anar amb compte per no enganxar-t’hi i passar mig matí amb un tros de paper rebotit de cafè penjat de la teva sabata… Però a tots ens sembla normal.

Noi, jo em dec anar fent gran, però cada cop n’estic més convençut que allò de la urbanitat que ens ensenyaven a alguns de petits potser seria bo rescatar-ho i fer una mica més d’èmfasi en què a tots ens agrada viure envoltats de neteja i d’un mínim ordre. L'altre ens acosta als animals. I no precisament als més nets.