L’inici de la comunitat de monjos a Sant Cugat

Després de l’Edicte de Milà, es comprèn que hi edificaren una esglesiola perquè els cristians que hi acudien poguessin retre culte als màrtirs morts en el recinte. En Recared, al Concili II de Toledo, reconeixia ja com a autèntica religió la catòlica. El bisbe de Barcelona va procurar que hi hagués religiosos instal·lats al Castrum Octavianum, per tenir cura del culte, i que cada vegada hi acudissin més feligresos o pelegrins.

Vingueren les invasions àrabs, destrossant-ho tot amb les anades i vingudes. L’inici de la comunitat de monjos s’atribueix a Carlemany, el rei francès, que amb les seves ràtzies des de l’altre costat dels Pirineus, va anar fent recular els àrabs cap al sud i va anar conquerint el que era el Castrum Octavianum. Es creu que des de l’any 777, el metge Benedictí Fulrado era el capellà major de Carlemany i el que va començar a organitzar la comunitat fins que, l’any 785, el rei francès, devot de Sant Cugat, posà l’abat Domun Dei amb dotze monjos de l’ordre de Sant Benet, i fundà la comunitat. Els va dotar de diverses possessions i propietats amb castells i esglésies, a més de confirmar les que ja posseïa el Castell d’Octavià.

Però la comunitat benedictina no acabaria d’establir-se perquè els àrabs no paraven amb les seves incursions. L’any 852 és arrasat pels sarraïns, i el va reconstruir ràpidament l’abat Donadeu. De nou l’any 985 és destruït per la invasió del cabdill àrab Almansur, on hi moriren l’abat Joan i nou dels seus monjos, i altra vegada totes les construccions van quedar completament destruïdes.

Fins l’any 973 diversos abats van dirigir la comunitat, més o menys rellevants, amb mandats de durada ben diferent i, fins i tot, temporades sense prior per dirigir la comunitat.

El mateix va passar a la ciutat de Barcelona on, l’any 852, fou també ocupada i recuperada el mateix any. En aquesta ocupació, la comunitat de Sant Cugat, com he mencionat, també en rebé les conseqüències. A més a més de quedar destruïdes les construccions, va perdre l’important arxiu que tenia. En aquella època, aquestes comunitats religioses passaven adversitats molt sovint, on la pau duradora encara trigaria un xic a arribar.