La botiga

Vaig llegir al TOT que una coneguda xarcuteria de la nostra ciutat, la de cal Auladell, tancava després de més de 60 anys de servei a unes quantes generacions. Vaig pensar, quina llàstima!, un bocí més del paisatge comercial del meu Sant Cugat que desapareix. Perquè, no ens enganyem, quan una botiga amb tants anys, amb tantes vivències i amb tanta relació humana abaixa la persiana, es perd molt més que un comerç o un negoci.

Es perd una manera de viure la botiga i de servei als seus clients i conciutadans i nosaltres perdem una manera d’anar a comprar. Jo recordo aquesta botiga des que era ben petit, quan passava pel davant, al carrer de Santa Maria, procurant esquivar els cotxes, perquè per allà hi passaven els cotxes i en doble sentit! I parava, tot badoc, enganxant el nas al vidre on hi havia un estol d’ampolles, llaunes i viandes de tot tipus i, a dins, un llarg taulell també farcit de llegums, embotits, etc. El que em feia més gràcia era aquell rètol dels anys cinquanta que amb relleu coronava la façana: Xarcuteria Auladell. Potser encara el veureu. Doncs la generació que ara ho portava s’ha fet gran i, a manca de relleu, ha decidit tancar i agafar-se una vida que durant tants anys no han tingut i es mereixen; llogaran el local i en el seu lloc hi posaran una botiga impersonal d’alguna cadena que és el que es porta.

Els meus pares van fer el mateix, i els de cal Alegret, cal Juliana, cal Codonyés, i l’Agustí Gutierrez, i el Jaume de La Fauna, i tantes i tantes botigues que resten a la nostra memòria. Les estadístiques però són implacables: el 70% dels negocis que tanquen és perquè no hi ha ningú que els vulgui continuar. Tal com estan les coses, no seria millor seguir amb un negoci que té anys de garantia que no pas muntar-ne un de nou?