Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Viatges inajornables, com sempre, m’ho han impedit, i ho sento. Tot amb tot, una vegada més m’he admirat de la capacitat de resposta de les meves conciutadanes (genèric que, naturalment, també inclou els conciutadans). Com cada any (i crec que he participat en el festival des del primer moment i abans de ser jo mateixa una ciutadana de l’antiga i efímera Pins del Vallès)
Sant Cugat, al cor del Vallès occidental, ha esta la capital de la poesia catalana.
L’aposta és que ha de seguir-ho sent, diria. També diria que hauria de retornar les poetesses (segueixo amb el genèric) a l’Auditori, per més bé i més poesia que cantin els cantautors (redundància volguda). En un passat no tan llunyà, els cants acompanyaven la veu de les poetesses; els cants no acaparaven l’espai que, en un festival de poesia, es reserva a les poetesses.
És agosarat cobejar que torni a ser així?
En qualsevol cas, segueixo admirada per la resposta local, que va des dels espais col·laboradors (llibreries, en especial) fins al públic, que com cada any sembla posar a prova aquella llei de gravetat de l’escampada ciutadana als caps de setmana, i segueix un i cadascun dels actes que hi ha programats.
En un temps i en un país ple d’institucions temoroses davant de les autores vives, que també vol dir poetesses, el públic de Sant Cugat redreça la balança. En definitiva, l’aposta d’una escriptora, d’una poetessa, que es pren seriosament la seva feina, va cap als seus lectors que, en un festival com el que acabem de viure, es converteixen en espectadors i, pel que comprovo any rere any, més que atents. Felicitem-nos-en tots plegats. I celebrem que, cada any, Sant Cugat del Vallès—aquells Pins del Vallès republicans—és la capital d’una tan gran poesia com la nostra, la catalana.
Sant Cugat, al cor del Vallès occidental, ha esta la capital de la poesia catalana.
L’aposta és que ha de seguir-ho sent, diria. També diria que hauria de retornar les poetesses (segueixo amb el genèric) a l’Auditori, per més bé i més poesia que cantin els cantautors (redundància volguda). En un passat no tan llunyà, els cants acompanyaven la veu de les poetesses; els cants no acaparaven l’espai que, en un festival de poesia, es reserva a les poetesses.
És agosarat cobejar que torni a ser així?
En qualsevol cas, segueixo admirada per la resposta local, que va des dels espais col·laboradors (llibreries, en especial) fins al públic, que com cada any sembla posar a prova aquella llei de gravetat de l’escampada ciutadana als caps de setmana, i segueix un i cadascun dels actes que hi ha programats.
En un temps i en un país ple d’institucions temoroses davant de les autores vives, que també vol dir poetesses, el públic de Sant Cugat redreça la balança. En definitiva, l’aposta d’una escriptora, d’una poetessa, que es pren seriosament la seva feina, va cap als seus lectors que, en un festival com el que acabem de viure, es converteixen en espectadors i, pel que comprovo any rere any, més que atents. Felicitem-nos-en tots plegats. I celebrem que, cada any, Sant Cugat del Vallès—aquells Pins del Vallès republicans—és la capital d’una tan gran poesia com la nostra, la catalana.