La doble cara dels veïns

Des de la finestra de casa vaig veure dos nens passejant el gos, em va sobtar que em van semblar molt petits per anar sols pel carrer. Em vaig quedar a la finestra seguint-los amb la mirada per veure com creuaven el carrer i giraven la cantonada. Allà, a la cantonada, una senyora gran també se’ls mirava, quieta i els seguia amb la vista carrer enllà. Se’m va escapar un somriure. No sé si eren massa petits o no, però el que és clar, és que no anaven sols pel carrer. Els veïns, la gent del barri, érem allà amb ells i els cuidàvem, com cuidem els nostres, la comunitat.

I en apartar la vista de la finestra em vaig aturar a les últimes notícies a la xarxa i em van sorprendre les noves conquestes dels veïns del centre: es trenca el Pacte per la Nit i es destinen prop de 15.000 € a ampliar les mesures per reduir el soroll a les festes al carrer. És a dir, d’hora i fluixet. No ho entenc. El centre de la ciutat és l’àgora, on s’hi troba la vida social, el mercat, la cultura i la política, el punt neuràlgic de la comunitat. Qui decideix viure al centre, decideix viure a l’àgora, no s’hi val imposar pactes de silenci.

Les entitats tenen un paper cohesionador imprescindible. Són espais de debat, d’integració, de cooperació, de construcció de persones amb valors sòlids, moltes d’elles, a més, liderades per joves implicats. Les festes, eines de difusió i finançament bàsiques per la seva supervivència, no són més que l’anecdotari.

En tornar la vista al carrer ja no hi vaig veure els dos nens, però me’ls vaig imaginar carregant taules i bidons per la festa de la plaça. Si mai els veig, baixaré a donar-los un cop de mà.