La Floresta, identitat i altres miratges

Vaig llegir amb molt interès l’opinió de Leandro Weller en aquesta web amb el títol de “La Floresta i la seva identitat” de fa pocs dies. Hi ha afirmacions, i no són pas noves doncs fa 50 anys que hi visc i les he escoltat moltes vegades, d’un suposat esperit que “també es respira en les converses dels bars i places” o allò de què “som un poble més que un barri” i, per no fer-me llarg, una mena de sentiment “d’orgull” experimentat pels seus habitants.

Weller es pregunta “per què a La Floresta passa això” i respon: per la seva situació geogràfica. Prop de Barcelona i el mig del bosc. Home, amic Leandro, li asseguro que a tot arreu de Catalunya hi ha gent que no viu a prop de Barcelona ni enmig del bosc que tenen un sentiment de pertinença igual o superior als anomenats florestans pel seu poble i/o ciutat. Perquè la cosa és, tots els que viuen a la Floresta, o una majoria, tenen aquest sentiment?

Una altra característica és que es tracta “d’un barri molt atractiu per artistes i bohemis”. Miri, quan jo vaig venir a viure a la Floresta, l’any 1965, la majoria ni eren artistes ni bohemis. Hi havia gent de Barcelona que venia a estiuejar a les seves torres, gent immigrada de molts llocs d’Espanya que havia vingut per poder treballar i deixar de passar gana en els seus pobles d’origen i que s’havia autoconstruït la seva casa, gent jove que volia deixar la ciutat i llogava cases, alguns artistes i bohemis (com diu vostè), comunes de hippies autèntics i hippies de plàstic (aquells que vivien com hippies el cap de setmana i el dilluns tornaven a La Caixa o a la fàbrica), fills de qui s’havien fet la torreta de segona residència i passaven a primera... Una mica de tot, com a tot arreu.

La qüestió és, seguint el seu consell de què “requereix una recerca sociològica”, que els “trets propis de la singularitat florestana” no són ni “les samarretes amb el logo dels FGC, ni els esdeveniments culturals, ni els adhesius dels porcs senglars, ni la suposada cultura on s’exalta l’esperit de barri”, sinó establir quanta gent de la qual viu a la Floresta coneix i comparteix això que vostè comenta o està al marge de “aquesta explosió sociocultural” que “uneix als florestans envers un sentiment comú”.

Tenim, tots plegats, una il·lusió, comprensible, per creure que el que nosaltres fem o creiem o estimem és el que fa, creu i estima tot el món i, segurament i malauradament, no és tal com voldríem. I no es pensi que dic això perquè tinc l’edat que tinc. Aquest seria un error conceptual perquè en una època difícil políticament, abans i just després de la mort del dictador Franco (aquest esperit dels anys 70 i 80 que vostè esmenta), quan la meva activitat estava molt centrada en l’associació de veïns de la Floresta, en les activitats del Casino i un llarg etcètera, pensava exactament el mateix.

Cal actuar, treballar, potenciar el lloc on es viu però deixem-nos d’històries de singularitats i de creure’ns diferents dels altres. Fa 50 anys a la Floresta vivien poc més de 2000 persones, ara estem cap a les 5000. Ara i abans, en totes les accions col·lectives, segur que no passaven ni passen de 500 les que es mouen en els indrets que vostè assenyala i que, en conseqüència, marquen i defineixen les característiques que tant el sorprenen i li agraden.

L’esperit de pertinença és lloable, això és positiu i, li recomano, segueixi fent tot el que pugui per mantenir-ho, fer-ho créixer i gaudir-ho però, i ho dic amb tot el respecte i consideració, no es mirin tant el melic, no pensin que són el centre de l’univers, ni tan diferents. Això sí, segueixin treballant per la comunitat, siguin pocs o molts, perquè fer-ho servirà per als altres i també, és clar, per vostè mateix.