La mamella vallesana

Ser la secretària d’organització d’ERC Vallès Occidental em permet passejar per la meva estimada comarca. A part de participar en reunions de treball em fa gaudir de festes i homenatges com l’acte que vaig anar el passat divendres 1 de juny, Tu fas Ullastrell, on més de 120 persones ens varem trobar a la Plaça de les Escoles, i els companys d’esquerra de la Secció Local d’Ullastrell van homenatjar a la Colla de Geganters del seu poble. Una colla que va agrair el reconeixement rebut amb el ball d’en Bacus, el company des del 2006 de la Vella Quaresma, que ens va ballar amb els passos de ball d’aquells que pocs s’atreveixen quan porten una copa a la mà.

Els companys de partit ja m’anomenen la parenta vallesana perquè diuen que poble que vaig, poble que trobo parents o coneguts. Familiars i amics que els porto al cor i als records que no s’obliden. I jo els dic: "Sí, sóc dona del Vallès, i em sento molt orgullosa de ser-ho perquè la seva història, la seva gent i el seu paisatge natural o industrial em dóna una identitat pròpia". I si algú em preguntés quin símbol escolliria com el què identifica més la comarca, respondria la mamella vallesana, que és el nom que li dono a la muntanya mare del Parc Natural de Sant Llorenç i l’Obach, la Mola. Mamella? Per què? Us podreu preguntar en el moment que esteu llegint aquest text. Doncs la resposta és molt senzilla; perquè segons per on la miris, i sobretot, si surts de Sabadell i vas en direcció a Castellar del Vallès, la imatge que dóna és d’una mamella amb un mugronet eixerit. Un mugronet, que és el seu monestir, i que dóna sortida a un camí. Un camí que un temps enllà uns monjos van seguir una ordre per a què anessin baixant i que en algun lloc més planer trobarien un nou lloc per ubicar-se. Sant Cugat del Vallès, va ser el lloc que van trobar, que van instal·lar-se i on van construir la base del seu nou monestir.

De petita cada dos per tres em feien pujar a dalt de la Mola anant des de Sant Feliu del Racó, que era el meu lloc d’estiueig. A Sabadell, que és on vaig néixer i vaig viure fins als 25 anys, sempre que podia buscava amb la mirada on era la meva muntanya. I a Sant Cugat, on visc ara, la continuo buscant amb la mirada llunyana. Qui pot dir que no sóc vallesana?

Crec que ningú, no sols per tot el que us estic explicant, sinó perquè amb la sang, amb el cor, amb la paraula i sobre tot amb l’escriptura, sempre que puc dic alguna cosa del meu estimat Vallès. I si algú no hi ha pujat mai aprofiteu per pujar-hi el proper 17 de juny amb l’acte que organitza l’Assemblea Nacional Catalana del Vallès sota el títol La independència mola , i que els membres de Sant Cugat per la Independència participaran i, per aquest motiu, han fet una convocatòria a les 8 del matí a la Biblioteca Gabriel Ferrater del Pla del Vinyet per anar-hi tots junt.