La noia del patinet

És jove, d’uns trenta anys, molt bonica. Té els cabells de color castany, que li abasten la part superior de l’esquena gairebé a frec de la petita motxilla que s’hi penja, i fa quatre vegades el mateix recorregut per la rambla del Celler. No és l’única persona que ho fa, és clar. La rambla del Celler, llevat de l’eix comercial, és un dels carrers més transitats de Sant Cugat i són molts els vianants que cada dia, per raons de feina es veuen obligats a circular-hi a hores determinades.

Tinc l’ordinador davant de la finestra de l’estudi i tot sovint, mentre estic escrivint, els veig passar amunt i avall. Són rostres anònims, rostres de persones que em resulten familiars, tot i no conèixer-los, perquè viuen o treballen en el mateix carrer o barri que jo.

Cada barri constitueix un petit món per si mateix, un petit món amb vida pròpia que pren sentit, bàsicament, per la mena de gent que l’habita, però que es nodreix també de la gent que s’hi desplaça per treballar-hi. Habitants de dia, en podríem dir. De fet, sovint són més aquests últims que no pas els qui hi tenen la llar, els autèntics configuradors de la personalitat del barri. I és lògic que sigui així, ja que la majoria dels residents acostumen a abandonar-lo cada matí per guanyar-se la vida en un altre lloc. Els habitants de dia, per tant, amb les seves botigues, les seves oficines, les seves empreses, els seus tallers, els seus bars..., així com els clients que hi accedeixen, determinen la vida del carrer fins al capvespre, hora en què retornen els residents absents. Són els habitants de nit.

De gent, doncs, n’hi ha molta que va amunt i avall per la rambla del Celler. La diferència és que ella, la noia jove i bonica de cabells castanys, ho fa amb patinet. Entre tres quarts de nou i les nou del matí, coincidim en sentit invers quan faig la meva primera caminada diària. Tot i que el nostre recorregut és més llarg, el punt de trobada acostuma a ser sempre entre la rotonda que hi ha al costat de l’Ajuntament i el parc de la Pollancreda, la qual cosa em fa deduir que és la seva hora d’entrada a la feina i que no la té gaire lluny.

L’atzar, a més, ha volgut que alguns cops, en apartar la vista de l’ordinador per pensar una frase, l’hagi vist passar per davant de l’estudi. De vegades és cap a un quart de dues, d’altres cap a un quart de vuit. Són les hores que dedueixo que retorna de la feina. La primera per anar a dinar, deu viure a prop, i la segona en acabar la jornada laboral. Quan arriba a la rotonda, abandona el carril bici, travessa el carrer, s’enfila un moment per la vorera del Celler Centre, torna a travessar i continua pel carril bici de la part més estreta de la rambla en direcció a Francesc Moragas.

Ja he dit que en desconec la identitat, fins al punt que no recordo haver-la vist mai en cap altre lloc de la ciutat. Però deu ser justament per això que penso en aspectes que la defineixin millor. Sembla natural i inevitable quan una persona desconeguda atreu la nostra atenció. Al principi, per exemple, vaig pensar que podia ser mestra. El mitjà de transport que utilitza ho feia factible. Però després ho vaig rebutjar. El cert és que no ho sé. Tampoc no té cap importància.

A més, què n’he de fer, jo? Que treballi on vulgui, no caldria sinó! Tanmateix, confesso que no havia vist mai cap noia de trenta anys que utilitzés sistemàticament el patinet per anar a la feina. No sé qui és, no sé com se diu, però m’agrada la seva imatge, m’agrada veure-la passar. És la noia bonica del patinet.