La nova Barcelona

Aquesta és una competició popular que se celebra des de fa anys a Barcelona per aquestes mateixes dates. Primer amb la marca Polar i darrerament amb la de Skoda Triathlon Series. És una triatló que sempre s’ha caracteritzat per la seva vocació popular. Categories de distància curta: Sprint, Súper Sprint i Relleus. Absència d’esportistes d’elit. Temperatures normalment elevades, que fan que no estigui permès l’ús del neoprè en el tram de natació, evitant haver-lo de llogar si no se'n disposa d’un de propietat. Una bona ocasió per iniciar-se en aquest món. En conseqüència, força corredors. Alguns veterans en aquest esport. Molts altres, esportistes que s’animen a provar aquesta disciplina aprofitant el format d’aquesta cursa. En definitiva, una altra festa de l’esport popular que té com a escenari la Barcelona Olímpica. Era la segona vegada que participava en aquesta cursa. La primera va ser l’any passat. I em pensava que tot aniria igual (no hi havia raó per pensar que res hagués de canviar). Però no va ser així.

 

 

Primer contrast: com que baixava des de Sant Cugat, vaig anar fins al Port Olímpic en cotxe. En arribar al carrer de Salvador Espriu, tot sortint de la Ronda Litoral, la gent que acabava la festa nocturna se situava perillosament al mig del carrer intentant “caçar” un taxi, generant no poques situacions d’ensurt amb conductors que, com jo, havíem matinat per anar a la cursa. Em va sobtar molt l’absència de Guàrdia Urbana que regulés aquell desori, desordenat i poc respectuós amb les normes més bàsiques del civisme que els vianants haurien de respectar a la ciutat.

 

 

Segon contrast: un cop deixades la bicicleta i la resta de material de la cursa al box, em vaig dirigir a la platja que comença sota l’Hotel Arts, ja que la sortida de la cursa es donava al costat de l’Espigó del Gas, des del qual el tram de natació ens portaria de tornada a l’esplanada del carrer de la Marina, a tocar del Port Olímpic. En aquest cas el perill venia de fronts força diferents. En primer lloc, l'olor. Insuportable ferum a pixats a la baixada que porta del Port a la platja. En segon lloc, la qüestió física. La sorra de la platja estava plena d’ampolles, gots, llaunes i altres restes poc identificables, però perfectament agrupables dins el concepte de brossa. Les restes d’una nit de dissabte, suposo que típica i habitual, però no per això menys lamentable. Tornem al civisme. Darrer front, però potser el pitjor. La penosa imatge de gent dormint a la platja, en un estat personal i mental massa influït per l’alcohol, no sé si d’altres substàncies, i la manca de son.

 

 

No vull entrar en el debat de si tot plegat s’ha de seguir permetent i com s’ha de fer per evitar-ho. Simplement vull establir una base de comparació amb el que vaig experimentar un any abans, en què, en una Barcelona que era la mateixa, l’experiència va ser força més amigable. Vianants en un ordre més que acceptable, olors neutralitzades i platja neta, de brossa i de gent en estat penós. No cometré l’error de pensar que fa un any això era així tots els caps de setmana de l’estiu. Em conformaré a creure que, atès que una triatló és un acte planificat amb molt de temps i en què es preveu l’afluència de molta gent (més de 2.000 corredors), i que li reporta uns bons ingressos a l’Ajuntament, aquest va correspondre amb una organització dels serveis de la ciutat especialment enfocats a la cursa.

 

 

I què ha canviat entre un any i l’altre? Probablement les prioritats, com tant li agrada recordar a la nova alcaldessa de Barcelona. Estem passant de prioritzar la qualitat, la convivència, l’extrapolació d’una imatge d’internacionalitat al món, a preferir perdre els valors més bàsics del que ha convertit Barcelona des de fa anys en una de les ciutats més admirades.

 

 

Sincerament. Si això forma part de la nova Barcelona d’Ada Colau, mal futur li veig a tot plegat. Bones vacances!