La penya de La Lira

Si algú de la nostra ciutat encara no ha sentit cantar La Lira, no es pot dir a ell mateix que sigui un bon santcugatenc. Dono ja per perdut aquell “cosmopolita”—branca cosmopaleta— que menysprea i fuig de la cultura tradicional catalana per vibrar amb d’altres, com la swahili o la nepalesa  —ben respectables, d’altra banda—, perquè diu que li arriben més endins...

M’adreço, doncs, només al santcugatenc novell o despistat, amb quatre apunts que, crec, li poden ser d’utilitat:

Josep Anselm Clavé (1824–1874) fou un músic autodidacte i un revolucionari d’esquerres del seu temps: demòcrata, republicà i antimonàrquic. Volia apropar la música i la cultura a una classe treballadora que no gaudia d’oci, sanitat ni educació. Amb l’orquestrina L’Aurora començà a dignificar el cant de cafè i taverna, fins aleshores vulgars i xarons.

Fundà la primera coral de tot l’Estat (la Fraternitat,1850) i també organitzà balls on acudien totes les classes socials, cosa insòlita en el segle XIX. Grups corals de tot Catalunya l’imitaren, i el cant coral esdevingué via de trobada i evasió d’unes classes obreres —els sindicats estaven prohibits— que patien unes condicions laborals duríssimes.

Clavé participà en revoltes urbanes a Barcelona. Fou empresonat a la Ciutadella i arribà a ser deportat a les Illes Balears i Madrid. El 1860 fundà una associació per agrupar les entitats corals sota un repertori i una qualitat comuns. El 1864 ja n’havia federat vuitanta-quatre, amb milers de cantaires. Féu sentir, per primera vegada al país, fragments corals de Tannhäuser, de Wagner.

En la Revolució de Setembre de 1868 (La Gloriosa) s’incorporà a la Junta Revolucionària, fou diputat i president de la Diputació de Barcelona.

Clavé dotà la classe obrera d’una autoestima i sentiment de pertinença —aleshores inèdits— a una pròpia llengua, cultura i país. El seu moviment associatiu esdevindrà un dels eixos vertebradors de la societat catalana.

És amb aquest esperit que neix a Sant Cugat, el 1882, la Societat Coral La Lira, amb Lluís Millet com a primer director. Després vindrà l’època del parc municipal —al costat del Monestir—, la fructífera etapa amb en Xavier Azqueta, i una trajectòria ininterrompuda fins als nostres dies.

Avui, La Lira —amb 133 anys, l’entitat santcugatenca viva més antiga—, representa l’ànima, l’arrel i els sentiments d’un poble transmesos de generació en generació. Amb l’actual president, Josep Garrell, i el salt qualitatiu impulsat pel mestre Eloi Jover —amb un rigor i autoexigència remarcables—, La Lira protagonitza, avui, l’etapa potser més brillant del seu llarg recorregut. El 24 de juny de 2012 triomfava al Palau de la Música i es consolidava com a primer referent de la Federació de Cors de Clavé, amb concerts arreu del país (Generalitat, TV3...) i també a fora.

Cal treure’s el barret... i posar-se la barretina davant d’aquesta penya. Han dut Sant Cugat i la nostra música popular tradicional a tocar del cel... alhora que no han deixat mai de tocar de peus a terra. Perquè la noble il·lusió que els empeny, la sòlida amistat i el bon humor que els aglutina, els immunitza d’estèrils cofoismes i solemnitats encarcarades. Les seves dones —Les Lirones: un altre col·lectiu admirable...— en són en bona part corresponsables i copartícips de tot plegat.

Al final encara gosaré fer sol·licitud formal d’admissió a tan digna entitat.  Si m’acceptessin... miraria de no desafinar.