La pilota

Unes dones xerraven sense aturador a un dels bancs (d’aquests encara no engolits per la terrassa d’un bar), més enllà uns amics prenent una xocolata calenta a un dels extrems de la plaça i les botigues bullint d’activitat.

Al centre, vaig veure tot de nens jugant a pilota. S’ho passaven molt bé, uns feien un partidet, uns altres se l’anaven passant entre ells, un pare se la passava amb el seu fill deixant-se guanyar per ell. Hi havia fins a 5 o 6 pilotes gaudint d’aquesta gran plaça que tenim.

Entre tanta activitat, hi havia, silenciosament i vigilant tota la plaça, un cartell que prohibia justament jugar a pilota... I me’n vaig anar satisfet de la plaça. Nens i pares que, transgredint una norma injusta, decidien ser feliços durant una estona, que reien, corrien i suaven. Estampes de tota la vida que espero que mai es perdin...

Estampes que si seguim cedint a les exigències de veïns intransigents i amb ganes de privar d’una mica de vida a la majoria de santcugatencs i santcugatenques, acabarem perdent un tresor molt important!

Es comença prohibint jugar a pilota a plaça, se segueix per traslladar un parc infantil de lloc, més enllà s’acorda no instal·lar un parc en una altra zona per demanda d’uns veïns, traient una part de l’històrica granja de l'escola el Pins del Vallès per culpa de la denúncia d’algú, impossibilitat de fer fotografies a alguns festivals escolars per qüestions de protecció de la imatge i s’acaba per... Ves a saber on s’acaba aquesta espiral.

En fi, esperem que allò que alegra als nens (protagonistes, presumptament, de la ciutat dels infants per la UNESCO) no acabi de la pitjor manera que pot acabar: prohibint-ho tot.

Segueix @BernatPicornell a Twitter