La plaça

Com tothom, tinc l’espai de la meva infantesa, un món que va ser el meu, on els records més intensos i tendres recorren cada racó. En conec la llum, l’olor, les cases i, si tanco els ulls, encara escolto les corredisses jugant a plantats, a bales, a la baldufa o a cavall fort. Tinc encara imatges de la primera escola on vaig anar, a la part del darrere dels baixos del vell ajuntament, amb només tres o quatre anys i que, quan la senyoreta Felip ens deia que tocava recreo, la gran portalada de l’ajuntament s’il·luminava, se’ns obria de bat a bat i tots corríem cap a la font que hi havia al mig. Els plàtans eren gegants i majestuosos que a la tardor sembraven un coixí de fulles seques i a l’estiu un paraigua verd ple d’orenetes i pardals.

Molts ho heu endevinat, m’estic referint a la plaça de Barcelona, la meva plaça, el meu espai de llibertat i de vacances. Després del pati dels caganers, com era coneguda l’escola de pàrvuls, la plaça continuava sent el meu espai de joc a les tardes amb el pa amb xocolata en una mà i la baldufa en l’altra, fins que des d’una punta la mare ens cridava una i altra vegada que teníem el sopar a taula. La plaça va continuar sent el meu paisatge durant tota la meva infantesa de pantalons curts i genolls pelats i allà vaig conèixer els primers amors, les primeres confidències, els primers cigarrets… A la plaça són a punt de fer-li un nou vestit. Se’l mereix, però s’han de fer tots els canvis necessaris perquè res canviï en aquest món tan especial.