La revolta dels somriures i els clavells

A Catalunya es viu una etapa d'excepcionalitat històrica. Ja ho deia Abraham Lincoln: "Cap home és suficientment bo per governar a un altre sense el seu consentiment". Però si aquest home utilitza pràctiques repressives i de coacció reiteradament ja no es tracta de consentiment, sinó que esdevé un cas de responsabilitat democràtica.

La tensió del xoc de trens va in crescendo a mesura que s'aproxima l'1-O. S'estan traspassant les línies vermelles que protegeixen els drets i les llibertats dels ciutadans i del govern electe. Carles Puigdemont ho definia com a "pràctiques pròpies de règims totalitaris", en un acte de campanya a Sant Cugat el passat 22 de setembre.

El Govern de l'estat espanyol ha optat per la via jurídica des del principi. La seva resposta al referèndum ha dotat d'un paper protagonista al Tribunal Constitucional. S'ha requisat material electoral, s'han prohibit actes de campanya, s'ha escorcollat mitjans de comunicació, s'han citat a declarar a més de 700 alcaldes, s'ha multiplicat les forces policials i fins i tot s'ha retallat l'autonomia catalana amb el trasllat dels comptes de la Generalitat al ministre Montoro. Però sense dubte la gota que ha tombat el vas ha estat el retorn dels presos polítics a Catalunya.

La resposta dels ciutadans ha estat massiva. Des del passat 20 de setembre els carrers han estat l'escenari de protesta de milers de persones al crit de "votarem". La voluntat democràtica és clara. Posar urnes no és un delicte. O almenys no ho hauria de ser.

Davant d'un Govern hieràtic i incapaç de dialogar, mobilitzacions pacífiques. La seva arma principal són els clavells i els somriures, sense caure en provocacions.