La veu del poble

El poble català es va mobilitzar en la que va ser la manifestació més multitudinària del país i on l’origen, la llengua, l’edat o qualsevol d’altra diferència entre manifestants no feia més que refermar que el projecte d’estat propi és més a prop que mai. La societat, la gent del carrer, ha agafat el relleu d’una classe política que durant més de trenta anys només ha aconseguit decepció rere decepció nacional en pràcticament tots els àmbits.

Catalunya va dir prou durant la darrera Diada: prou d’enganys i d’estafes, de discursos de fantasia i inconcrets. Per una vegada, va ser una concentració civil on els polítics, tot i intentar evitar-ho durant setmanes amb estratègies de tot tipus depenent del color, van tenir un paper més que secundari. Això és important, perquè més endavant convindrà recordar que tot aquest procés es va engegar des del poble, i si tota la societat rema cap al mateix cantó no ens caldran ni herois ni líders.

Ara ja no hi ha marxa enrere. Les enquestes parlen d’una majoria d’independentistes a Catalunya i per tant és fàcil pensar que d’aquí poc es farà el pas des del Parlament. Els partits catalans importants d’un temps ençà ja han augmentat el seu discurs sobiranista en diversos nivells. Tot i que la incògnita sobre la posició de CiU es manté oberta amb els canvis d’humor depenent de si parla Duran o Mas; això no és rellevant perquè quan es digui no o ara no al pacte fiscal, s’hauran de mullar sí o sí. Perquè ara ja no val ni el pacte fiscal, innacceptable pel govern espanyol de totes totes igualment.

I quin serà l’escenari que s’obrirà? A mi m’agradaria convocatòria d’eleccions. Com li vaig sentir a Oriol Junqueras (ERC) s’haurien de convertir en un plebiscit per la independència, en què els partits polítics catalans que estiguin per la tasca haurien de signar un acord de mínims, que s’inclouria en els seus programes electorals, referit a convocar un referèndum sobre la independència des del Parlament. Vista la majoria independentista tampoc s’ha de patir molt perquè ho espatllin, jo crec; però tampoc convé que ho allarguin molt.

Qüestió de temps: no al pacte fiscal, convocatòria d’eleccions amb les cartes sobre la taula (partit independentista o no?) i el poble ja podrà expressar el que vulgui amb consciència. I molta gent es pregunta com respondrà l’estat espanyol. Només cal llegir la carta de l’amic Juan Carlos per saber quina mena de democràcia és Espanya: “…en defensa del modelo democrático y social que entre todos hemos elegido…”. Qui l’ha escollit? El model no es pot canviar si ens posem d’acord entre els catalans? Fins que no exploti la terra no es canviarà la Constitució? Això d’Espanya és una farsa que no s’aguanta per enlloc, on la democràcia i la justícia se la passen pel folro constantment. Però arribats a aquest punt, on no hi ha marxa enrere, recomano baixar el volum de la ràdio casposa i dictatorial de més enllà de l’Ebre i pensar que la independència de Catalunya és decisió nostre. No cal anar a Madrid a explicar el què ens passa, no cal estirar-se dels cabells per determinades editorials… Ara no pararan d’atacar-nos, amenaçar-nos i coaccionar-nos. Però perquè saben que ja no hi ha marxa enrere. Perquè aquesta vegada ha estat el poble qui ha dit prou.

Segueix @bernatbella a twitter