Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Cristophe té una pastisseria al cor de Monmartre. Per a ell, vida privada i pública estan repartides entre els dos pisos del local, un dels quals és casa seva.
“Crec que el pa costa massa poc per la feina que dóna. És una feina que si no és per passió, no la fas.” D’acord amb això, posa la baguette 5 cèntims més cara que a la resta de llocs, és el valor que ell dóna a la seva feina. Entre ell i el Rajid omplen la botiga de coses bones per menjar, però de vegades la resposta del públic no és positiva: “És molt car”, diuen molts clients.
Però Cristophe no és una persona a qui li agradi justificar-se davant dels altres. Com a bon parisí, li agrada la feina ben feta i és molt exigent amb ell mateix; treballa sempre discretament, només esperant que el bon resultat es faci visible en les cares dels consumidors. Molts tornen i fins i tot el feliciten, però és veritat que en la ciutat de la baguette la competència en aquest àmbit no és poca, i el turista és un client que per força s’ha de tenir en compte.
Aquí és on es planteja la qüestió: si el turista no pot (o no vol) pagar el mateix preu que abans, el comerciant ha de forçar-se a baixar-lo per adaptar-se a ell? Baixar el preu implicaria, almenys en el cas d’un negoci particular com aquest, baixar la qualitat; cosa que ja s’ha fet en moltes boulangeries, on el pa es compra precuinat. D’altra banda, per mantenir un preu elevat per una cosa considerada bàsica cal trobar una justificació, donant-li al producte un “valor afegit”: és tradicional, és bio, és més sa... A Sant Cugat tenim un bon exemple d’això, perquè entre els forns de pa trobem marques com Turris, que es poden permetre fer un pa real gràcies a haver-se ficat dins d’aquest mercat recent que podem anomenar “de luxe”, “de qualitat”: en definitiva, “no-bàsic”.
El que sobta d’aquesta petita boulangerie és que ha mantingut la forma de forn de pa normal (sense cap “concepte”), i precisament el seu conflicte amb el preu demostra que, almenys parlant d’alimentació, la qualitat que abans era normal ara s’ha convertit en un luxe. De manera que al mig de tota aquesta competició de “valors afegits” tenim la simplicitat del producte tal qual és: la baguette de manual, el Cristophe amb les mans plenes de farina, amagat a la cuina escollint els pans més macos per posar a la venda. Perquè, com diu ell “ici, on fait du pain... du bon pain quoi!”.
P.D: Quan surten del forn, on han estat a una temperatura elevadíssima, el contrast amb el fred exterior fa que les baguettes facin un sorollet feliç, cruixent, melòdic, durant alguns pocs minuts.
“Crec que el pa costa massa poc per la feina que dóna. És una feina que si no és per passió, no la fas.” D’acord amb això, posa la baguette 5 cèntims més cara que a la resta de llocs, és el valor que ell dóna a la seva feina. Entre ell i el Rajid omplen la botiga de coses bones per menjar, però de vegades la resposta del públic no és positiva: “És molt car”, diuen molts clients.
Però Cristophe no és una persona a qui li agradi justificar-se davant dels altres. Com a bon parisí, li agrada la feina ben feta i és molt exigent amb ell mateix; treballa sempre discretament, només esperant que el bon resultat es faci visible en les cares dels consumidors. Molts tornen i fins i tot el feliciten, però és veritat que en la ciutat de la baguette la competència en aquest àmbit no és poca, i el turista és un client que per força s’ha de tenir en compte.
Aquí és on es planteja la qüestió: si el turista no pot (o no vol) pagar el mateix preu que abans, el comerciant ha de forçar-se a baixar-lo per adaptar-se a ell? Baixar el preu implicaria, almenys en el cas d’un negoci particular com aquest, baixar la qualitat; cosa que ja s’ha fet en moltes boulangeries, on el pa es compra precuinat. D’altra banda, per mantenir un preu elevat per una cosa considerada bàsica cal trobar una justificació, donant-li al producte un “valor afegit”: és tradicional, és bio, és més sa... A Sant Cugat tenim un bon exemple d’això, perquè entre els forns de pa trobem marques com Turris, que es poden permetre fer un pa real gràcies a haver-se ficat dins d’aquest mercat recent que podem anomenar “de luxe”, “de qualitat”: en definitiva, “no-bàsic”.
El que sobta d’aquesta petita boulangerie és que ha mantingut la forma de forn de pa normal (sense cap “concepte”), i precisament el seu conflicte amb el preu demostra que, almenys parlant d’alimentació, la qualitat que abans era normal ara s’ha convertit en un luxe. De manera que al mig de tota aquesta competició de “valors afegits” tenim la simplicitat del producte tal qual és: la baguette de manual, el Cristophe amb les mans plenes de farina, amagat a la cuina escollint els pans més macos per posar a la venda. Perquè, com diu ell “ici, on fait du pain... du bon pain quoi!”.
P.D: Quan surten del forn, on han estat a una temperatura elevadíssima, el contrast amb el fred exterior fa que les baguettes facin un sorollet feliç, cruixent, melòdic, durant alguns pocs minuts.