Les contradiccions d'alguns ciutadans

Anava errat; n'he vist posteriorment a altres llocs amb la simpàtica bossa a dins. Sembla que s'ha convertit en un costum valldoreixenc força estès. Això té dos inconvenients; que l'escombriaire no les recull i queden allà fins que no passa la brigada, i que els porcs senglars hi tenen accés, les trenquen i escampen la brutícia per terra.

Amb l'actitud d'aquesta gent sembla com si l'estiguessin dient a l'Ajuntament que els aniria millor un contenidor on llençar les seves bosses quan els roti. Ara bé, no se us acudeixi posar-los-hi un davant de casa seva perquè s'indignaran. O sigui, que són molt polits de portes endins i molt bruts amb l'espai de tots.

El polític diria que són incívics. Jo senzillament els dic porcs. I no m'estic referint al porc-animal que, si els deixem en llibertat en el seu hàbitat, són nets; parlo del porc-humà, que aquest fa servir la llibertat justament per a embrutar.

El meu pare, andalús, vingut de molt jovenet a casa nostra, conservava una expressió de la seva terra de naixença: "Son tan finos que se les clarean las orejas". En canvi, ma mare, també andalusa, deia "No hay marrano que no sea asqueroso". Com que aquí tothom coneix el castellà malgrat què diguin espanyols i espanyolistes, no traduiré les dites. Només us diré el significat familiar que li donàvem: que hi ha gent que es vol passar per tan nets i polits que se'ls veu el llautó. Ras i clar.

Em fa pensar també en una altra contradicció ciutadana encara més estesa. La gran oposició popular a abocadors i plantes recicladores vora de casa nostra. Les autoritats comarcals i municipals tenen grans dificultats per a trobar-hi espais adients. Mentrestant la ciutadania, aliena o no al problema, seguirà generant tones i tones de deixalles, sovint gens separades, que un dia sí i altre també deixen davant de casa i s'oblidaran d'elles.