Les estretors del tren de Sarrià

Quan el passat Sant Jordi vaig acabar les meves aventures signant llibres al costat de tòtems de la comunicació com ara Pilar Rahola –que de tant en tant havia d’escoltar crits de “Visca Palestina”–, vaig enfilar les meves passes cap a l’estació de Catalunya amb la noble i ecològica idea d’anar a casa amb tren.

Allò, amables lectors, era com una mena de marabunta; complicadíssim avançar. Em va servir, però, per fer amistat amb un munt de gent, atès el meu tarannà obert i comunicatiu. Quan vaig entrar al comboi, un quart d’hora després, em vaig sentir com un japonès de pro; ho vaig fer empès per mans, pits i malucs.

Desenganyem-nos: ens adrecem de pet cap a un model de viatge com aquest, com si fos una llauna de sardines –l’oli seria el de tots aquells que no han passat per la dutxa, que són bastants-. No hi ha espai per més vagons i ens acostem a un temps de pas semblant al del metro de Moscou, que també és una experiència que els recomano de tot cor.

Quan jo era jove i agafava el tren a Sarrià per anar a Bellaterra, les estretors també eren considerables; però almenys hi havia la possibilitat d’agafar un bitllet de categoria superior, cosa que evidentment feia poca gent, però que ens permetia seure mentre no passava el revisor, que era un senyor baixet amb una gorra de plat que li donava una gran rellevància.

Ja ho veieu amics, els consistoris ataquen als que volem anar amb cotxe a tot arreu i en canvi no ens donen solucions plausibles i estem condemnats a suportar a un pam del nas les flaires del personal que veu el sabó com un enemic.