Les vacances dels mestres

Però les seves vacances no duren tant i no tots fan les mateixes vacances. Com en tot col·lectiu, cada persona és diferent i els mestres no són una excepció. L'error és generalitzar. Als que pensen que els professors fan llargues vacances, els pregunto: quan un professor al juliol assisteix a una escola d'estiu; quan prepara el curs següent; quan assisteix a l'escola per tancar el curs, rentar materials, programar, reunir-se; quan rep una formació amb el claustre... està treballant o fent vacances?

Perquè amb el tancament del curs, els mestres segueixen assistint a l'escola i al setembre, també. Sí que és veritat que les seves vacances són més llargues que en altres professions. També és real que durant el curs, treballen a casa molt més que altres professionals; que el nivell d'estrès és molt alt i la responsabilitat, enorme; que el treball dins d'un claustre genera enormes dificultats que no veig en altres col·lectius (fins a arribar a baixes laborals per l'enorme desgast emocional que això genera). Que el deteriorament de les condicions socials, la crisi, les retallades i la manca de reconeixement social de l'educador estan generant una gran desmotivació i, tot i així, especialment al sistema públic, han continuat treballant per tirar endavant l’educació dels nostres fills (de la mateixa manera que els metges).

Però més que la quantitat de dies de vacances, em preocupa què passa a les escoles al juliol i setembre, quan ja no hi ha nens i el professorat continua treballant. Molts centres fan formació, es plantegen canvis i treballen de manera intensa, aprofitant cada minut. Però no totes ni tampoc tots els mestres. Des de fa 15 anys imparteixo classes a professors a la universitat. Què observo? Els mestres d'educació infantil i els de cicles inicials de primària són els que més es formen, seguits pels de la resta de primària. A mesura que l'edat dels alumnes creix, els mestres deixen de formar-se. Als de secundària, és excepcional veure'ls; tota una paradoxa, atès que per la seva escassa formació pedagògica en la majoria dels casos i els problemes amb l'alumnat amb què treballen, són els que més necessitarien continuar aprenent.

No podem obligar ningú a formar-se, però és just que alguns membres d'un claustre inverteixin temps i recursos en això i altres no? Aquest és el temps que a mi em preocupa. En què inverteix el temps sense alumnat cada un dels educadors? Tot i així, segueix sorprenent la passió i vocació amb què molts dels nostres mestres desenvolupen el seu treball i els seus desitjos d'aprendre. Ho veig al llarg del curs en totes les formacions que organitzem, tant a les escoles com a la Casa de Cultura de Sant Cugat, on arriben de Galícia, València, Balears. Un veritable esforç.

Aquest juliol, la nostra Escola d'Estiu arriba a la 3a edició i arribaran més de 70 professors des de 30 poblacions diferents incloent Girona i Tarragona. Mentre algunes de les famílies dels seus alumnes estiguin completament aliens a això, 70 educadors estaran viatjant centenars de quilòmetres per anar a Girona a aprendre més sobre el mètode Montessori, per exemple.

Imagino la frustració davant la manca de sensibilitat social, però també enfront dels seus propis companys, molts dels quals passen anys sense formar-se si no és per obligació. Jo proposo que en començar l'any, a cada escola s'informi les famílies com han preparat el curs els seus mestres, a quines jornades o formacions van assistir, què van aprendre, què els agradaria canviar en el pròxim any... Potser si comença a explicar-se el que passa entre bambolines quan s'apaguen els llums de l'escenari en cada escola, les famílies començaran a comprendre la importància d'aquests dies en què els mestres es dediquen a seguir formant-se i les bones conseqüències que tot això portarà a la comunitat escolar.