La llei del pèndol

Als nascuts als anys 70, com és el meu cas, els nostres pares majoritàriament no ens ajudaven a fer els deures, no ens ajudaven a estudiar, no es preguntaven entre ells quan havíem de lliurar treballs, ni quin dia era el proper examen de mates o física. Simplement era la nostra responsabilitat.

De la mateixa manera, no organitzaven els seus caps de setmana depenent de les activitats esportives que nosaltres tinguéssim previst realitzar. Ans al contrari, érem nosaltres els que ens adaptàvem de forma automàtica al seu món, que inequívocament acabava sent el nostre.

Segons anàvem creixent, la nostra autonomia anava guanyant enters que nosaltres intentàvem administrar de forma irreversible cap a la nostra independència. No sé si aquesta era la forma correcta d'anar madurant, però és que no n'hi havia cap altra.

Ara vas a qualsevol instal·lació esportiva de Sant Cugat en cap de setmana i el que veus és diametralment oposat del que passava fa 30 anys: tot de pares abnegats agraint o lamentant l'hora del partit del seu fill o filla, però en qualsevol cas, mai qüestionant el fet de per què realment estan tots allà. Els nens s'han convertit en els amos i senyors de la casa... i també dels caps de setmana dels adults.

Ens autocomplaem pensant que aquest sacrifici els hi reporta als nens i les nenes una sèrie de valors que nosaltres no vam tenir. Sempre intentem donar als nostres fills allò que a nosaltres ens va mancar, sense potser ni tan sols pensar si buscar l'extrem oposat d'una realitat és la millor manera per trobar l'equilibri.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.