Lletra a Joan Rovira

Estimat Joan,

no ens hem acomiadat de tu amb el temps i la calma que mereixies i que hauríem volgut. Ens pensàvem que aquest seria un sotrac com altres que hi ha hagut, i que ens veuríem, amb sort, d’aquí pocs dies a Sant Cugat. I aquest cop no ha estat així. I ens adonem que trobarem a faltar els teus ulls blaus, que tenien resposta per a gairebé totes les preguntes. I revivim, amb una intensitat sobtada, fragments d’un temps perdut que ens retorna.  La teva mirada al món forma part de nosaltres. I no ens costa gens recordar com explicaves la pintura parlant de literatura, la literatura parlant de música, la música parlant de filosofia o la filosofia parlant gastronomia; i com entenies la ciència fins allà on arribava a ser humana i comprensible. Vas aconseguir que el nostre pensament volés ben alt en el moment en què més disposats estàvem a enlairar-nos.

Eres lliurepensador, heterodox, rebel i torero, i estic convençuda que vas desencadenar ruptures epistemològiques i canvis de paradigma en molts cervells. No ens costa gens recordar com recitaves versos italians, amb dicció imperfecta però posant-hi tota l’ànima, com arrencaves a cantar cançons en basc una rere l’altra o com dirigies amb entusiasme una orquestra invisible mentre escoltaves Wagner (i el resultat sonava bé, encara que jo et preferia entonant el questa o quella de Verdi). El teu saber enciclopèdic abastava el nom de tots els rius del món, el de tots els ossos i músculs  del cos i centenars de versos de poetes de qualsevol època i geografia. Et definies com un «home de disseny antic», però dins teu hi cremava tothora una guspira revolucionària. I tots sabem que, quan estaves content, et brollava de dins La Marselleise…

Vas saber viure com volies: al marge dels correus electrònics i els ordinadors, sense preocupar-te de fer un curriculum vitae ni ser esclau de protocols en els quals no creies, però compromès, en tot moment, amb les teves idees i conviccions (també les polítiques, que en els últims temps no eren altra cosa que un encadenament de desenganys).

Sempre, des que et vaig conèixer, havies estat nostàlgic, i darrerament encara ho eres més. Havies renunciat a les modernitats del món actual per refugiar-te entre els savis antics, i vas dedicar els últims anys a llegir (o a rellegir) tots els textos d’autors grecs i llatins, que et van fer una bona i llarga companyia. I et vas lliurar a la vida solitària, fent de vegades la figura del misantrop. Però els qui et coneixíem bé sabem que cap home no és una illa, que estimaves fins al fons la tendresa de les coses petites i que se t’entelaven els ulls cada vegada que deies els versos del poeta anglès: «la muerte de cualquiera me afecta (...), por eso, nunca preguntes por quién doblan las campanas: doblan por ti». (I els escric així perquè així els deies tu, en castellà).

La teva saviesa va quedar, potser, massa poc escrita, però ben impresa en tots aquells qui vam voler escoltar-te. Que no es pugui dir de tu, com diuen els versos d’Espriu —a qui recitaves amb tanta naturalitat—, que «ningú no ha comprès/el que jo volia/que de mi es salvés»), ni tampoc que «mai no ha entès ningú ⁄ per què sempre parlo ⁄ del meu món perdut».

Tant de bo et puguem retornar aviat a les vinyes de la Borgonya que ocupaven part de les teves nostàlgies, «a l’altra banda de la ratlla» i «nord enllà», on ja fa temps que volies emigrar…

Adéu, i gràcies per la teva generositat immensa!

Sempre alumna i amiga,
Elena Carbonell