Lliçó de compromís, dignitat i esperança

La nena Trini Garcia va arribar a Sant Cugat als anys 20 del segle passat. Venia de Múrcia, amb un ramat de 35 cabres. Deixava miserable explotació al darrere i tenia moltes esperances al davant. La seva família es va adaptar al poble de pagès que érem aleshores, i la venda de llet de cabra els va ajudar a sortir-se’n.

Idealista incombustible, la jove Trini descobrí l’esperanto, l’idioma que havia d’agermanar i igualar tots els pobles. S’abocà de ple a les classes d’en Josep Anglès a La Unió Santcugatenca. Tant, que esdevingué la seva parella sentimental. Però el que prometia ser una llarga i bella història d’amor ho estroncà de manera cruel la Guerra Civil. Una guerra guanyada per militars colpistes que s’alçaren contra una República imperfecta, amb greus problemes i deficiències, però legitimada per les urnes. Cal no oblidar-ho per entendre l’actual i peculiar democràcia espanyola, filla i hereva directa de l’únic feixisme triomfant al segle xx (pendent de judici, encara...).

La Trini hi perdé el seu home, però li quedà una llavor. Un fill que donà sentit a la seva vida i l’ajudà a afrontar la repressió d’una sinistra postguerra. Avenços socials i pedagògics aconseguits recularen cinquanta anys, i la moral inquisitorial franquista-falangista s’abaté damunt la Trini. Però ella resistí, i tirà endavant gràcies a aquell esperit dels qui, malgrat perdre-ho tot, sempre es tornen a aixecar per denunciar els tirans.

Més endavant es casà, enviudà i, després d’anys de vicissituds, s’aplegà amb un vell amic esperantista, en Josep Colom, un personatge... que deixa l’Indiana Jones com un aprenent d’aventurer.

El jove Colom, imbuït d’ideals revolucionaris, havia participat en els fets d’octubre del 1934, amb capítol propi a Sant Cugat. Després de fugides, anades i vingudes, acabà empresonat amb el president Lluís Companys al vaixell Uruguay, al port de Barcelona. El 36 va fer front al cop militar, arribà a ser tresorer de l’Ajuntament de Sant Cugat i contribuí a evitar que exaltats anarquistes de fora fessin encara més estralls en el poble. Perduda la guerra s’hagué d’exiliar. Ja en plena II Guerra Mundial fou empresonat en un camp de concentració a la França ocupada pels nazis. Aconseguí sortir-ne viu.

Les vides d’en Josep i la Trini superen molts guions —de ficció— que ens distreuen i commouen. El guió d’ells, però, en ser viscut, esdevé una lliçó de compromís, dignitat i esperança.

“Massa purs i càndids...” ens dirà algun radical d’ara, arrepapat en la cínica butaca d’una pijoprogressia benestant. Potser sí que aquells vells revolucionaris internacionalistes de fa vuitanta anys ens arriben, avui, amb una aura de romàntica utopia. Fidels a uns ideals d’emancipació social i justícia universals... que els portà a la ruïna.

I malgrat tot, si reculessin en el temps, és probable que repetissin el seu periple. Per conviccions, i per aquella dignitat de pedra picada que els permeté d’afrontar i superar la condició de perdedors sense renunciar a la memòria dels seus, ni a uns valors que, més enllà d’ideologies, els van forjar com a persones. Amb una ètica de base ferma que avui escasseja, i que, més enllà també de les diferents cultures i temps històrics, els fa militants destacats d’un bàndol menystingut pel fet de ser transversal, poc mediàtic i mancat de glamur: el de les bones persones.

Haver-los conegut ha estat, per a mi, un honor i un plaer que els agraeixo.