Lluitar, o lluitar amb esperança

La gent jove està frustrada perquè la seva vida és una merda. Jo, com hauria de fer molta gent que ja no som tan joves, me'n sento responsable, però reconec que em costa perquè sento que soc dels que no ha parat de mobilitzar-se, inclús de promoure polítiques, per revertir retallades, garantir el dret a l'habitatge, millorar qualitat laboral, demanar ecologisme institucional...

Hi ha qui encara n'és més responsable que jo. Aquells que no paraven d'aturar aquestes idees que donaven futur i esperança. Des del poder, uns dient "espereu-vos", "ara no toca", promovien horitzons inviables i màgics que han portat a més frustració. Altres apuntalant un sistema que deixa massa gent enrere, protegint els privilegis de ves a saber qui.

I ara, tots ells, en lloc de canalitzar-ho i donar als joves el protagonisme perquè siguin part de la solució, es freguen les mans.

Qui convoca les concentracions demana alliberar els presos, abolir la llei d'estrangeria, regular els lloguers, aturar els desnonaments, acabar amb monarquia o derogar la reforma laboral. Totes lluites que comparteixo, però trobo a faltar conflictes que també són violència estructural i que lluitar per ells genera esperança. On queda el clima, la salut pública, o la lluita contra el patriarcat?

No ens pot sorprendre que de la frustració i la mobilització sense organització en surti violència. El que ens ha de preocupar és com fem perquè els que aturen i bloquegen les solucions deixin de fer-ho. Com ho fem perquè per a la gent jove la vida deixi de ser una merda.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.