Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Des de fa unes quantes dècades, els analistas més punters advoquen cada vegada més per nous models d’organització en tots els àmbits per tal d’assegurar-nos la sostenibilitat de la societat del benestar i fins i tot del planeta. Quan s’imposen actualitzacions de models que són justes i necessàries, sempre surt l’obstacle d’aquells que s’han aprofitat de la situació i volen frenar al màxim el moment del canvi. L’avarícia humana no té límits. Fins que peta. I tot apunta a que a Catalunya ha petat.
Ha petat i ara sentim, sense complexes, que tenim dret a ser una nació independent, i a més a més, el nostre dret està multiplicat per 2:
1) Pel dret de tot poble a autogestionar-se (segons legislació europea)
2) Pel dret de tot poble (o persona) a defensar-se d’un espoli (que viola la llei europea)
Fins i tot, obviant el tema de l’espoli, no és cap cosa rara ni hauria d’estranyar a ningú el desig de qualsevol comunitat humana que comparteix identitat, llengua i destí, a constituir-se organitzativament com a estat propi i poder prendre les seves decisions de futur sense que ningú més hagi d’entrar a desautoritzar-los. Al llarg de la història hi ha un munt de casos on una acció bèl·lica agrega un territoti de les característiques mentades a un altre país i al cap del temps s’independitza, com quelcom lògic i gairebé inevitable dins de l’ètica geopolítica del segle xx.
Altres nacions a Europa van pel mateix camí i aviat s’entendrà com allò més normal i més positiu perquè no es deuen forçar unions de pobles (o persones) que no s’estimen. I si aquest sentiment s’estén, doncs s’estendrà als pobles que sentin aquesta necessitat, no a tots. Una nació comporta moltes responsabilitats i no tots el pobles les volen. Moltes autonomies a Espanya es varen fer sense sentiment darrera i de fet no volien competències.
El tema de si Valldoreix ha de tenir municipi propi o no ha donat unes quantes voltes al llarg dels anys, i si alguna vegada és un clam, n’estic segura que ho resoldrem com a catalans, amb seny, amb esperit democràtic i amb conceptes propis del segle xxi. Aquestes coses no s’han de fer al “tun-tun”, però tampoc no s’han de deixar de fer si és el més positiu.
Així que menys tonteria amb el separatisme com si fos un malvat monstre aguaitant per destruir una cosa bona. Pel que fa a Catalunya només respon a una primavera que ha de donar fi a una época fosca. Una època que ja ha durat massa i que ja és insostenible. El més normal del món és que Catalunya es pugui realitzar com a nació al segle xxi. Intentar evitar-ho des de fora no és més que mesquinesa i/o avaricia de perdedors.
Visca Catalunya lliure!
Ha petat i ara sentim, sense complexes, que tenim dret a ser una nació independent, i a més a més, el nostre dret està multiplicat per 2:
1) Pel dret de tot poble a autogestionar-se (segons legislació europea)
2) Pel dret de tot poble (o persona) a defensar-se d’un espoli (que viola la llei europea)
Fins i tot, obviant el tema de l’espoli, no és cap cosa rara ni hauria d’estranyar a ningú el desig de qualsevol comunitat humana que comparteix identitat, llengua i destí, a constituir-se organitzativament com a estat propi i poder prendre les seves decisions de futur sense que ningú més hagi d’entrar a desautoritzar-los. Al llarg de la història hi ha un munt de casos on una acció bèl·lica agrega un territoti de les característiques mentades a un altre país i al cap del temps s’independitza, com quelcom lògic i gairebé inevitable dins de l’ètica geopolítica del segle xx.
Altres nacions a Europa van pel mateix camí i aviat s’entendrà com allò més normal i més positiu perquè no es deuen forçar unions de pobles (o persones) que no s’estimen. I si aquest sentiment s’estén, doncs s’estendrà als pobles que sentin aquesta necessitat, no a tots. Una nació comporta moltes responsabilitats i no tots el pobles les volen. Moltes autonomies a Espanya es varen fer sense sentiment darrera i de fet no volien competències.
El tema de si Valldoreix ha de tenir municipi propi o no ha donat unes quantes voltes al llarg dels anys, i si alguna vegada és un clam, n’estic segura que ho resoldrem com a catalans, amb seny, amb esperit democràtic i amb conceptes propis del segle xxi. Aquestes coses no s’han de fer al “tun-tun”, però tampoc no s’han de deixar de fer si és el més positiu.
Així que menys tonteria amb el separatisme com si fos un malvat monstre aguaitant per destruir una cosa bona. Pel que fa a Catalunya només respon a una primavera que ha de donar fi a una época fosca. Una època que ja ha durat massa i que ja és insostenible. El més normal del món és que Catalunya es pugui realitzar com a nació al segle xxi. Intentar evitar-ho des de fora no és més que mesquinesa i/o avaricia de perdedors.
Visca Catalunya lliure!